Proves atòmiques, un greu error de càlcul

Netflix ha estrenat La casa de dinamita, de Kathryn Bigelow (En terra hostil, Zero Dark Thirty, Detroit, recomanadíssimes). La pel·lícula recorda fins a quin punt ens hem acostumat a conviure amb riscos nuclears latents que poden esclatar en un tres i no res. Tant de bo aquest escenari continuï sent patrimoni de la ficció. Tinc els meus dubtes, però. L’anunci que els Estats Units podrien reprendre els assajos de bombes nuclears ens situa davant d’una cruïlla que va molt més enllà de la tècnica militar. Durant dècades, l’absència de proves explosives ha actuat com un factor de contenció global: ha limitat el perfeccionament de nous artefactes, ha desanimat que altres països travessin la línia del primer test i és, fragilitats i tot, en el símbol d’un món que aspirava a reduir el pes de les armes atòmiques en l’equilibri internacional. Trencar aquest consens implícit és com obrir una esquerda en una presa: no és gens segur que l’aigua es pugui tornar a contenir. Els defensors d’una eventual represa argumenten que els arsenals nuclears envelleixen i que, tard o d’hora, caldrà comprovar-ne la fiabilitat. És un raonament fluix. El consens entre científics i responsables militars nord-americans és clar: no hi ha cap necessitat tècnica immediata de tornar a fer esclatar bombes. Les armes existents funcionen i, si aparegués algun dubte, hi ha mètodes no explosius per resoldre’l. El problema, doncs, no és científic, sinó polític. I aquí és on el cost potencial és enorme. Un assaig nuclear dels EUA erosionaria greument la seva autoritat en matèria de no proliferació. Amb quina credibilitat es podria exigir a l’Iran o a Corea del Nord que renunciïn a les proves, si la primera potència dona exemple en sentit contrari? La reacció en cadena seria gairebé inevitable: Rússia, la Xina o altres podrien sentir-se legitimats per respondre amb els seus propis tests. El Tractat de Prohibició Completa dels Assajos Nuclears quedaria enterrat de fet, i fins i tot el Tractat de No Proliferació podria sortir-ne greument debilitat, malgrat que el 1995 es va prorrogar indefinidament sota la promesa, encara incompleta, d’una prohibició total de les proves. Reprendre els assajos nuclears no és una decisió tècnica ni simbòlica: és un pas enrere amb conseqüències profundes. És assumir que el món torna a ser més inflamable, més imprevisible, més exposat a errors de càlcul.