Avorrit de la banalitat, el divisme i les impostures dels matinals i esportius de la ràdio generalista, el 2025 vaig descobrir Catalunya Música, l’emissora pública de clàssica. Consumeixo molta música des de sempre, però de clàssica no en sé gens. Fa molts anys, vaig demanar a un amic que m’hi introduís i em va recomanar les simfonies de Mahler. Vaig escoltar molts cops la segona, anomenada Resurrecció. M’agradava, amb aquells cors finals portentosos. No vaig seguir, però. Avui penso que aquell consell és un disbarat, com recomanar A Love Supreme per entrar al jazz, una fantasmagoria en què cauen les revistes de rock quan publiquen les llistes dels millors discos, i no perquè el de John Coltrane no ho sigui —sisplau—, sinó perquè escoltar-lo sense escalfar i sense prou context endarrereix l’accés al gènere d'innumerables joves que el gaudirien si arrenquessin, posem per cas, per Time Out, de Dave Brubeck, o les Smoke Sessions, de Nicholas Payton.
Tornem a Catalunya Música. Jo crec que m’he enamorat de les presentadores del matinal Tots els matins del món. Ester Pinart, Alba Quinquillà i Ester Plana són una espurna i aconsegueixen apaivagar el mal ànim dels que no som persones al matí. De tornada cap a casa —a la nit, una altra hora de cotxe— pesco sovint Via Jazz, el programa conduït amb locució elegant i veu exquisida per la Pilar Subirà, que pronuncia tan bé noms i títols en tota mena d’idiomes i dialectes escandinaus, saxons i èlfics. M’acaba el cansament. En fi. Això és el que escolto, a més del Pista de Fusta del Miqui Puig a iCat, i El Sótano del Diego RJ a Radio3 (¿Quién es el dueño de esta pocilga?). De vegades també em salva RockFM, que fa una mica el servei dels restaurants italians quan ets en algun país de gastronomia dubtosa.
A Catalunya Música m’hi vaig quedar perquè sonava una peça brillant, lleugera i plena de bon humor que havia taral·lejat mil cops —potser per alguna publicitat o cosa així—. No en sabia el nom. Vaig deixar de fer zàping i una d’aquelles tres dones adorables va dir que era la Simfonia Italiana de Mendelsohn. Als fans d’Itàlia friquis ens desconcerta que un senyor amb cognom de ressò nòrdic hagi compost una música tan mediterrània i xiroia. Vaig fer la meva recerca. Es veu que Mendelsohn era un alemany, jueu convers al luteranisme, un romàntic de la primera hora. Va escriure la Italiana després d’un viatge que li havia aconsellat son pare. Què interessant! Em van atrapar. L'endemà vaig tornar a l’emissora, l’altre també, i al següent... i fins avui.
La Directora de qui en soc l'Adjunt em diu que soc un pedant. Té raó, com gairebé sempre. Jo diria millor que amb Catalunya Música la meva petulància ha trobat un nou camí per expressar-se. És un dels estímuls que ens queda quan ens fem grans i el jovent ens va traient el pa del cistell —com ha de ser—, etcètera. (Ja m’adono que acabo de confirmar el que de mi diu la jefa). Seguim. Vaig quedar enredat del tot a Catalunya Música el dia que va sonar un moviment de la Resurrecció de Mahler. Moment Ratatouille. Em vaig retrobar amb un vell conegut amb qui volies fer amistat i l’estira-i-arronsa de la vida ho destorba. Jo havia fet la meva recerca friqui en el seu moment i sabia que Mahler era un romàntic, però de la segona generació, austríac i, com Mendelsohn, igualment convers —en aquest cas del judaisme al catolicisme—. A Resurrecció, Mahler planteja qüestions com si hi ha vida després de la mort, si sense fe la vida té cap sentit i proposa l'esperança en el renaixement personal via l'amor de Déu i el reconeixement de la vida transcendent, ultramundana: «Jo soc de Déu, i tornaré a Déu», diu un cor.
Per a l’últim moviment de la simfonia, Mahler, va escriure —ens va escriure— aquests versos: «El que ha estat creat, ha de morir. El que ha mort, ha de ressuscitar. Deixa de tremolar. Prepara't per viure. Dolor! Tu que tot ho penetres, m'he escapat de tu! O mort, que ho conquereixes tot, ara has estat conquerida!» Aquesta esperança pregona i alegre és el que volia proposar per arrencar l'any 2026. Això. Escolteu Catalunya Música i sentireu, com jo, la veu de l’àngel.
Lo más leído
