Occident es va bastir sobre fonaments humanistes, que van aixecar un món capaç d’acarar els extrems. Creiem en la cooperació, no en la dominació, i en la convicció que una societat digna i pròspera és possible a través del diàleg. Aquest ordre descansava en un sistema ampli de contrapesos: bones maneres, respecte per la veritat, límits implícits i compartits, el mèrit, el compromís amb el dret i la confiança en les institucions. Als populistes a dreta i esquerra, tot plegat els fa fàstic i proven de desmantellar-ho com als anys 1920 i 1930. És comprensible trobar-se una mica desemparat a la vista de les mancances dels líders polítics, socials, empresarials, intel·lectuals d’Occident. No han sabut veure que el vell ordre perdia legitimitat. No planten cara als brètols mentre el fan a miques. No s’adapten als canvis. Estan atrapats en la seva pròpia importància, en l’estatus que els atorga un ordre social fòssil. Han comès errors greus i, sovint, ingenus en relació amb Rússia, la Xina, la migració o la pobresa, potser perquè confiaven en la fi de la història anunciada per Francis Fukuyama, el liberal definitiu. Molts creuen que el vell ordre no és més que un teatre hipòcrita de les elits per dissimular la seva ànsia de dominació, la corrupció i les martingales. Sí, l’ordre de postguerra, de vegades, ha estat una màscara pels excessos dels poderosos, però els imposava límits i restriccions que ara s’han erosionat. Vivim un temps de pura voluntat de poder. Els dirigents del nostre equip semblen febles o patètics —Biden, Starmer, Macron, Merz, Sánchez, Lula, Netanyahu— i les figures dominants del moment actual —Trump, Putin, Jinping, Erdogan, Modi— governen excitant les passions més fosques: ira, odi, ressentiment, dominació. Però perdran. La humanitat ha estat capaç de reconstruir nous ordres socials després de períodes de barbàrie —les guerres de religió del segle XVII, les guerres mundials del segle XX... Aquesta tasca és altre cop a les nostres mans.
Lo más leído
Lo último