Sí, naturalment. Com a humans que són, se’ls poden activar els llagrimers sota l’impuls d’un impacte emocional d’una certa intensitat. També poden provocar-se el plor, com fan alguns actors. No ens conformem però amb una resposta banal com aquesta. Es tractaria de discernir si el plor del personatge públic és el resultat sincer d’una emoció legítima o bé un acte deliberat encaminat a causar simpaties per via de simular alts ideals fermament arrelats. No és fàcil distingir entre un motiu o un altre ni descartable una barreja d’ambdós, en proporció diversa. No existeix un ploròmetre que indiqui si qui plora es commou de debò o comet un acte d’histrionisme per encoratjar els fans.
Enmig dels ploraners coneguts, recordo el cas de Helmut Kohl, el canceller alemanys que més anys ha estat en el càrrec després de Bismarck. En els funerals d’estat de François Mitterrand, amb qui clarament hi tenia bona sintonia, el 1996 a Notre-Dame de París, no va poder-se estar de deixar anar gruixudes llàgrimes. Em van semblar del tot sinceres i humanament ben comprensibles.
L’agost de 1941, W. Churchill navegava en el cuirassat Prince of Wales, de retorn de la seva entrevista secreta en alta mar amb F. D. Roosevelt on havien signat un acord, la Carta de l’Atlàntic, en què s’establien les bases per una pau futura, si és que abans guanyaven la guerra, cosa gens clara en aquell moment. Els Estats Units encara no eren bel·ligerants i per altra banda, per bé que els anglesos no lluitaven sols ja que Hitler havia traït Stalin i havia desencadenat un atac colossal contra la Unió Soviètica un mes i mig abans, les coses no anaven gens bé. Els soviètics cedien cada dia territori i infinitat d’homes i material als agressors.
El Prince of Wales va atrapar un dels combois que nodrien de subministres els britànics i que els permetia seguir aguantant el tsunami nacionalsocialista. Els mercants navegaven parsimoniosament per l’Atlàntic Nord en diverses files paral·leles mentre una munió de vaixells antisubmarins patrullaven entremig.
Per seguretat, la ràdio estava muda, però el comandant del cuirassat va fer hissar al pal major les banderoles corresponents als mots església (church) i turó (hill). A mesura que els mercants varen albirar el missatge, les sirenes començaren a sonar mentre tots els mariners que van poder s’enfilaren al pont o a coberta per victorejar a crits el premier. Una descàrrega de tensió molt comprensible en uns homes sotmesos a l’estrès creat per la por a ser menats al fons del mar si els descobria una «bandada de llops», que és com s’anomenaven els grups de submarins que anaven seguint els combois, per llançar atacs oportunistes, durant diversos i inacabables dies i nits. Churchill, amb el cap descobert, no va poder evitar que unes grans llàgrimes li llisquessin galtes avall.
Un ploraner històric va ser Robespierre, dit l’Incorruptible, nom que per cert faria fortuna a l’Espanya actual. Va ser un jutge molt jove i es diu que cada vegada que en aplicació de la llei havia de redactar una sentència condemnatòria, no podia contenir les llàgrimes en ser conscient del dolor i sofriment que hauria de patir un ésser humà, per molt culpable que fos. Tanta tendresa i compassió no sembla però que més endavant se li manifestessin quan, convertit en dictador de facto de la I República francesa, va crear el Comitè de Salvació Pública que va sentenciar i executar desenes de milers de condemnats, sovint per motius espuris i no sempre liquidats per una asèptica guillotina, sinó per qualsevol procediment que pugui treure la vida a un ésser humà sense cansament excessiu dels botxins, que si es fatiguen aviat no fan bé la feina. Aquestes llàgrimes em semblen més aviat poc sinceres, què volen que els digui.
De llagrimosos contemporanis recordo Oriol Junqueras, que en certa entrevista televisada va implorar, fins i tot sanglotant, que Catalunya fos aviat independent. Fet que com vostè no ignora, segons els seus patrocinadors, estendrà damunt nostre un mil·lenni celestial de joia, prosperitat i justícia sense límits.
En una altra entrevista ben recent, la flamant alcaldessa de Barcelona ha declarat que solia plorar cada cop que havia de contemplar un desnonament. Ningú pot dubtar que el desnonament d’una família ha de ser un espectacle dolorós, però voldria esperar que la Primera Ciutadana d’en allà serà capaç d’aplicar mesures imaginatives que puguin disminuir impacte i freqüència d’aquests tristos incidents sense haver de suscitar el biaix psicològic de voler-nos fer creure que una causa tan fondament sentida mereix qualsevol cosa que li eviti les llàgrimes. Per bé que potser provoqui potents danys col·laterals.
Dona Colau, si us plau, que de cocodrils amb la butxaca farcida de ceba, a Catalunya ja ens en sobren.
