L’altre dia –d’això deu fer cosa de vuitanta dissabtes– sospiràvem per tornar als carrers, per reprendre les rutines, per recobrar la consciència del temps i de l’espai; en definitiva, per seguir la lluita a l’altra banda de la pandèmia. Però el desig és una arma de doble tall i, com sempre, ningú no va saber percebre la il·lusió: que allò amb què estàvem flirtejant, o sigui la vida, era una cosa perillosa, capritxosa i mutant que no sabríem, tan bon punt fos atreta, contenir dins dels límits que pensàvem imposar-li. Ara resulta que no vam veure-ho venir. Ja sigui perquè en la nostra computadora existencial l’entrada és restringida a un mínim de fantasia, o perquè allà dins cada càlcul rep la seva pàtina de transcendència o de sentit o simplement perquè tot des d’aleshores ha esdevingut una cosa que s’enganxa a la sabata i fa pudor, allò que comunament anomenem amb el nom de vida i que ens semblava un somni a venir ens pot fer ara l’efecte d’una experiència insulsa, banal i fins i tot desagradable.
I és que no hi ha res com sortir de bon matí al carrer, que encara és a les fosques, per anar a treballar sense previsions de res en una feina estranya, hostil i incomprensible, o en la vocació més vella i noble de totes; és a dir, la de rendista. Ni hi ha res com haver de fer-se lloc entre la multitud, amb penes i treballs, per mirar de sobreviure en la condemna a les feres de la nostra societat. Ni hi ha res com intuir que una espasa bascula sobre el nostre cap, adoptant ara i adés la forma de la ultradreta, del canvi climàtic, d’una arma nuclear o d’una malaltia infecciosa, a punt per a deixar-se caure i partir-nos pel mig. No hi ha res, en definitiva, com tot això per a decidir-se a adoptar la solució més dràstica i salvatge de totes: prendre el costum d’anar a dormir d’hora, repetir-ho les vegades que faci falta i esperar que un dia d’aquests truqui a la porta un notari amb una herència sota el braç per a nosaltres; un notari o una malaltia fulminant. Segurament diríem que ens vam equivocar. Diríem que de nou algú devia esternudar a la cara d’algú altre sense preveure’n conseqüències fatals i maleïdes. Diríem, en tot cas, que la vida no era això.
Diríem que si la vida era una cursa, deu ser que hem arrencat tard un dia, o un any, o un segle. Doncs potser, si és així, no cal córrer. Altrament, posem-nos en marxa, a poc a poc, per clavar la mirada sobre aquest món que ens envolta; per recordar-nos de pas de tot allò que se n’ha dit i que se n’ha escrit. No estem pas sols: milers de desgraciats abans que nosaltres, surant per un moment en la superfície del seu depriment viatge cap a la feina o cap a la tomba, ens han aplanat el camí de comprendre o d’intentar comprendre en què consistia aquesta broma infinita. Tota mena d’obres fetes per l’home i per a l’home són fetes, durant aquests matins grisos i confusos, amb l’afecte d’un orfebre com una taula de salvació per al nostre naufragi de cada dia. Fem, doncs, que la seva lliçó de poesia ens acompanyi en el trànsit d’anar tirant, no tant amb resignació, sinó amb menyspreu envers el monumental fracàs de les nostres expectatives. Deixem, així, que la seva modesta contribució, patrimoni del món i de la intel·ligència humana, ens convenci encara de viure amb una certa dignitat.
No hi ha res com sortir de bon matí al carrer, que encara és a les fosques, per anar a treballar sense previsions de res
És gràcies al seu exemple que tota una companyia de clàxons pot arribar a commoure’ns amb el seu himne de la frustració; que una apagada general ens pot transportar, per un moment, a un món ple de clarobscurs suggeridors i misteriosos; que, com si fóssim en un barri residencial de Chicago, una bossa de plàstic animada per un corrent d’aire pot semblar-nos que ens convida, en un instant de simpatia entre iguals, a ballar amb ella. Amb tot això, la propera vegada que la lògica del món ens sigui negada, donem-nos a nosaltres mateixos la mesura de la nostra imaginació i fem-nos el favor de refer aquest caos, cúmul de coincidències inquietants, en una cosa més o menys ordenada, més o menys amiga, en una mena de casa on aprendre a viure amb una certa calma. I és clar que hi haurà dies en què la pudor, el soroll, la calor o el cansament venceran la nostra inspiració, però també això passarà. Ens tindrem llavors els uns als altres, els capvespres, davant d’un got de vi, per a explicar-nos, de la millor manera que sabrem fer-ho i el més graciosament possible, el significat de tot plegat. Així mateix, tal vegada ens passarà pel cap un somni llunyà en què la vida era una altra cosa, però sens dubte i de seguida la realitat més urgent ens tornarà aquí. Si n’hem après alguna cosa, potser aquesta visió ens semblarà, fins i tot, una farsa menyspreable, al costat del merder immens en què hem anat a néixer, i que ara ens toca de refondre, íntimament, en un rodolí. Al cap i a la fi, potser és això, la vida.
