El POUM ja no és una bona eina

El POUM de la ciutat de Tarragona ha tornat a l’actualitat perquè el seu planejament incorpora una nova estació de tren a l’Horta Gran. La proposta ha aixecat polseguera perquè alguns l’han interpretat com una manera de trencar el consens polític i institucional entorn de la futura estació metropolitana de Vila-seca. Més enllà del debat concret sobre les estacions, la polèmica serveix per preguntar-se sobre el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal que tantes ciutats tenen a mig fer. Una eina per pensar les ciutats que havia estat útil, però que ja no fa servei.

El POUM és el document que planifica i defineix el futur de la ciutat, la forma com ha de créixer i transformar-se les pròximes dècades. Hauria de ser la brúixola del desenvolupament urbà, però també social i econòmic, de cada ciutat, però l’eina ha perdut valor. En una conferència recent al Centre de Lectura, dins un cicle d’homenatge al regidor Jordi Bergadà, els arquitectes Sebastià Jornet i Carles Llop, experts en planificació urbana, coincidien en una actitud crítica amb el POUM com a instrument de planificació.

El problema comença per la pròpia naturalesa del POUM: una eina pensada per planificar-ho gairebé tot amb un enorme detall. La seva redacció està molt regulada i demana l’elaboració d’un conjunt interminable d’estudis previs. El resultat és que la tramitació d’un nou POUM s’allarga entre vuit i dotze anys amb un cost econòmic elevadíssim que per una ciutat de més de cent mil habitants pot superar de llarg el milió d’euros. Això, en una època en què la realitat urbana canvia a gran velocitat, genera una dissonància evident: quan s’aprova el POUM la planificació ja ha quedat envellida.

Planificar a vint o vint-i-cinc anys vista és necessari, cal pensar el futur, distribuir usos i reservar espais, però fer-ho amb massa detall i rigidesa és avui un absurd. En un moment marcat per la incertesa de la digitalització, el canvi climàtic o l’impacte del teletreball el futur és més incert que mai. Per acabar-ho d’adobar, el POUM és també un procés políticament dolorós: moltes decisions de planejament generen resistències, protestes veïnals o contenciosos administratius. Pocs alcaldes volen assumir el desgast necessari. No és estrany, a més, que després d’anys de feina i inversió ell POUM acabi als tribunals, paralitzat sine die a l’espera de sentència.

Hi ha alternatives, altres eines de planificació urbana més específiques i flexibles que guanyen protagonisme. Els plans directors permeten enfocar sectors clau com la mobilitat, l’energia o l’habitatge amb una visió estratègica més concreta. Els plans parcials serveixen per ordenar espais concrets del territori. Els plans territorials o metropolitans permeten emmarcar l’urbanisme dins d’un context més ampli, integrant realitats més enllà del municipi. Aquestes eines no substitueixen del tot el POUM, però ofereixen una via complementària —i sovint més útil— per fer front als reptes actuals sense hipotecar temps i diners en una redacció infinita.

El POUM ha esdevingut una eina antiga que no encaixa en el món d’avui. El Parlament hauria d’impulsar una reforma legislativa que substitueixi el vell model per un sistema de planificació urbana més lleuger, més àgil i més obert a la realitat canviant de les nostres ciutats. Un model que permeti planificar des de diferents nivells —el barri, la ciutat, la regió— i que entengui integri cada municipi en el seu context. Mentre això nou no arriba, el millor POUM és el que està desat al calaix.