Qui li cantarà a la flaca? L’art d’acomiadar-se amb un somriure

Darrerament a casa escoltem i ballem sovint una cançó que omple la casa de llum i festa. Ens descobrim cantant-la en veu baixa i fent passets per seguir-ne el ritme. Es titula Eso que tú ...me das i la canta el Pau Donés amb la seva banda. És un cant d’agraïment a la vida i a la gent que fa feliç els altres.

L’últim disc de Jarabe de Palo Tragas o escupes va sortir el mes de maig passat, abans del que estava previst perquè el Pau ho pugués veure i viure. I precisament d’això vull parlar, de viure. De l’energia que encomana un home en els seus darrers dies.

Va ser ell mateix que el va trucar a Jordi Évole per demanar-li que l’anés a veure a la Vall d’Aran amb un equip tècnic i gravés una conversa entre tots dos.

Moria el 9 de juny, quinze dies més tard.

Es van conèixer el dia que El follonero el va increpar al programa Una altra cosa de l’Andreu Buenafuente a TV3 l’any 2002. El gag consistia en criticar les cançons de Jarabe de Palo dient que feia quaranta anys que feien el mateix; que si Bonito i Depende eren la mateixa cançó; reblant amb un «Y lo hago por tu bien Pau!» mentre era arrossegat fora del plató.

Aquest moment comentat per tothom durant molt de temps va protagonitzar l’inici d’una amistat que ha perdurat durant gairebé vint anys, fins al punt que Donés va escollir Évole per confiar-li el seu llegat. A la conversa recorden el moment com una oportunitat per al personatge d'El Follonero, que si no hagués estat pel gag ell no seria allà parlant amb el cantant. Donés el va escollir perquè aleshores ja era molt «perspicaç».

La imatge del Pau impacta, la seva veu també. Als pocs minuts de conversa, la seva veritat i intensitat et trasllada al seu univers coherent i vital i s’endú qualsevol resta de prejudici.

Sorprèn com un home de 53 anys malalt i dèbil pot mostrar tanta fortalesa i valentia. Veritats que posades en boca d’ell encara ho són més. No s’amaga de res. Ni físicament ni emocionalment.

És una entrevista que va de cara, en què tos dos despullen el que senten, els dubtes, els desitjos, les ganes, les pors. No era fàcil.

No hi ha música, no hi ha imatges d’arxiu, no hi ha actuacions musicals, no hi apareix ni parla ningú que no siguin ells, és un cos a cos, i els que ens la mirem sembla que els espiem des d’un racó de molt a prop, en silenci, aprenent.

Li agrada mostrar com està, «per què els malalts ens hem d’amagar?» diu, «és un tema que s’hauria de normalitzar, afegeix». Insisteix que volia parlar de la vida, no de la mort, que li hauria agradat viure vint anys més per veure cada dia paisatges de la Vall d’Aran, per gaudir de la natura, de la gent, del moment. Els valents diuen les coses pel seu nom.

S’acomiada amb una cançó, El sitio de mi recreo d’Antonio Vega, al bell mig d’un prat espectacular. Amb un fil de veu, amb una dignitat admirable. Ara, si m’ho permeteu, posaré música. Gràcies Pau. Gràcies Jordi.

Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.