'Quin joc més bèstia!' L'exercici de la justícia literària

Hi ha circumstàncies puntuals que, en aparença, no semblen especialment transcendents i que, per contra, t’alegren l’ànima, detalls concrets que et fan sentir bé i com que mai, i menys encara en aquests temps d’inquietud i incertesa que ens ha tocat viure, és bo rebutjar una alegria, per això em fa il·lusió veure com l’editorial Comanegra ha publicat Quin joc més bèstia!

I ara potser us preguntareu: la publicació d’un llibre pot ser motiu de tanta alegria? Si al cap i a la fi se’n publiquen milers al cap de l’any, què té d’especial aquest? Doncs fàcil, dues coses, la identitat de l’autor i una filosofia d’entendre el món que hi bull a sota.

Primer l’autor, Joaquim Carbó, el mestre i amic Joaquim Carbó que, amb 87 anys, segueix escrivint amb la mateixa freqüència i potència que el primer dia i que és el responsable d’algunes de les pàgines més glorioses de la nostra literatura. Va ser un dels que van lluitar per recuperar el català com a llengua literària durant la dictadura de Franco, infaust personatge que potser aconseguirà ressuscitar la ineptitud supina de Pedro Sánchez i els seus adlàters socialistes: va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs, és l’autor d’un dels més grans long-sellers de la literatura juvenil, La casa sota la sorra, i és membre fundador d’una autèntica estructura d’estat com és la revista Cavall Fort.

Però, ja ho sabeu, la nostra estructura cultural, més preocupada pel moment concret i per la glòria, la fama eternes dels seus dirigents més que no pas la dels seus herois, és molt poc o gens amable i atenta amb els homes i dones que ho han donat tot per ella i, tot i que és cert que el Joaquim ha rebut un bon nombre de guardons en diversos àmbits, no té el reconeixement que tindria una figura de la seva rellevància en altres tradicions culturals com ara la francesa o l’anglesa sense anar més lluny.

Ara bé, val a dir que hi ha gent que, des de les iniciatives privades, estan disposats a revertir aquesta tendència i aquí ja tenim el segon motiu d’alegria. D’un temps ençà, algunes de les joves, interessants i inquietes editorials de casa nostra esmercen esforços i dedicació per no permetre que un escriptor especialment potent com és Joaquim Carbó caigui en l’oblit i es mantingui al «canelobre», que deia una il·lustre model de les Espanyes lluminoses i, malgrat tot, profundes i atàviques. Males Herbes, l’interessant i actiu projecte de Ricard Planas i Ramon Mas, ha publicat Va com va! (2015) i El testament (2019) i ara Comanegra, l’editorial dirigida per Joan Sala, acaba de publicar Quin joc més bèstia!, una tria personal dels contes que el mateix Carbó ha seleccionat d’entre tota la seva producció, arrencant l’any 1961, quan es va fundar Cavall Fort, i acabant l’any 2011 i incorporant-hi, a més, algunes històries inèdites. Són 25 contes que ens mostren un Joaquim Carbó esplèndid, imaginatiu, sòlid i brillant, capaç de variar els seus registres sense alterar ni una engruna la qualitat i el joc creatiu.

Que les editorials joves es fixin en un dels nostres autors més veterans, en una formigueta capaç de treballar en silenci i modèstia durant anys sense esperar altra cosa que un somriure agraït i la complicitat sempre activa dels seus lectors indica que, encara que sigui en determinades parcel·les privades, alguna cosa està canviant en l’edició catalana. El fet que hi hagi editors que considerin un deure i una necessitat apostar per escriptors com Joaquim Carbó a aquestes altures de la pel·lícula diu molt a favor de tots, de l’autor, que és capaç de mantenir-se en un esplèndid estat de forma i de les editorials que entenen el mateix que entenien els seus predecessors dels anys 60 i 70, que editar és estimar la llengua, la cultura i els seus practicants, i que defensar-la és una manera sòlida, fascinant i encantadora de fer país. Glòria a Carbó, a Males Herbes i a Comanegra!

* Periodista. Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.