Salvador illa, un cavaller de la trista figura

La notícia va passar mig desapercebuda sota l’allau habitual d’informació. Es veu que Salvador Illa va demanar audiència al Sant Pare per expressar-li en persona, segons diu textualment el comunicat del PSC, el seu compromís «per la recuperació de la convivència, de la cohesió i el progrés a Catalunya, en el marc d’un model federal i solidari amb la resta de nacionalitats i regions que conformen Espanya». Fins aquí el redactat, ple de tòpics i tuf d’irrealitat màgica.

El pobre Francesc, servent de tothom per exigència del càrrec, deu tenir ja un lloc ben guanyat al cel a còpia d’audiències tan insubstancials com aquesta, que només pretenen fer-se certa publicitat a costelles del Vaticà.

Ignorem si va aprofitar la visita per agrair al representant de Déu a la Terra que s’hagi lliurat fins ara del tèrbol afer de les mascaretes que està esquitxant tothom. Un sarau viscut, recordem-ho, mentre ell dirigia el ministeri de Sanitat.

Al cap i a la fi, Illa té uns quants números a la rifa dels escàndols per haver administrat en aquella crisi un contracte de 2.500 milions d’euros adjudicat a dit per les imperioses necessitats del moment.

L’exministre té pendent una imputació per malversació de deu milions en un cas de bates d’un sol ús, però el veiem confiat d’esquivar el fang dels atzucacs polítics generats durant l’emergència per Covid. Illa és un personatge que, com Miquel Iceta, sempre acaba surant i amb aspecte immaculat. Res com ser un funcionari perenne de la política.

Com això de les ficcions i els relats paral·lels sense cap contingut està molt de moda, Salvador Illa s’ha passat un munt de temps dient que fiscalitzava el govern de la Generalitat amb un gabinet alternatiu de consellers socialistes que, francament, tampoc ha transcendit gaire, per no dir gens.

Veure’l com a cap de l’oposició fet un cavaller de la trista figura, confirma que el carisma ve de sèrie i no es pot comprar, encara que siguis favorit a les enquestes i tingui gola avall erigir-se en pròxim president de la devaluada Generalitat.

Venim d’un llarg camí amb els líders socialistes. Encara recordem el partit d’en Raventós, nacionalista català, curull de preparació en fornades de gestors creades a les beceroles de la democràcia i extingides amb l’adeu de Pasqual Maragall.

Ara, quan fa anys que ha marxat la gran majoria del capital humà que valia la pena, s’han trastocat en una simple sucursal del PSOE, pura delegació regional sense veu ni vot. Deuen pensar que mentre els votin, rai, en pragmatisme imbatible.

Abans que les eleccions del 12 de maig puguin convertir-lo en un nou president digne de figurar entre els que mai s’haguessin imaginat al càrrec i només confirmen que estem orfes de polítics solvents, a Illa, de ben segur, li buscaran les pessigolles repassant el seu paper d’alcalde a la Roca del Vallès i, naturalment, la gestió realitzada com màxim responsable de la pandèmia, quan el veiem a totes hores per la tele acompanyat per l’expert de veu rovellada i uns militars carregats de medalles que ben bé encara ignorem què hi pintaven allà.

Bregat com cap de l’oposició que ha de llegir les seves aportacions i rèpliques al Parlament, costa imaginar-lo convertit per desig popular en un altre president que no desperta cap mena d’adhesió, com l’actual inquilí.

A sobre, s’aprofitarà a les urnes del moviment de vots rebuts després del naufragi de Ciutadans, extingit un cop se n’han sortit de fer la feina bruta encomanada.

Ara el PSC parla castellà i així ens entenem tots, que és la primera mesura per negar la nostra cultura, cosmovisió i manera de fer a la catalana dinamitant-la des de dins.

Que això ho perpetrin els socialistes clama al cel, però tant se’ls en dona. S’han convertit en part integral del sistema, partit d’estat i sostenidor de la monarquia. Tan assimilats que, per alguns experts, són els responsables directes de l’augment electoral de la ultradreta a tota Europa.

A veure què passa d’aquí al recompte electoral, però ja us podeu imaginar la il·lusió que genera Illa i com pot gestionar aquest sofert país.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.