Avui, 15 d’octubre, el president de la Generalitat està citat a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en qualitat d’imputat per la querella del 9-N. En un país normal, amb una separació de poders diguem-ne occidental, no s’hauria arribat mai fins aquí. I no només això, sinó que a ningú amb dos dits de seny se li hauria acudit ni remotament que s’hi pogués arribar. És cert que arreu dels països del nostre entorn hi ha una certa ‘contaminació’ de les relacions entre l’esfera política i la judicial, com ho demostren nombrosos exemples a França i a Itàlia. El que passa és que sovint es tracta de petites corrupteles a títol particular en què el polític de torn es beneficia de l’amistat o de la proximitat a un magistrat o a un alt càrrec de l’esfera judicial. Res que no sigui propi de la condició humana, vaja.
El cas espanyol és lleugerament diferent, ja que no es tracta d’aquesta mena d’actuacions individuals sinó de la impressió que l’absència de separació de poders és generalitzada i va molt més enllà de les persones amb noms i cognoms. Normalment els anuncis sobre les actuacions judicials en preparació emanen dels mateixos òrgans judicials, no del polític de torn a qui se li escalfa la llengua davant dels periodistes i explica com dintre d’unes hores la Fiscalia presentarà una querella i s’esplaia detallant els delictes a què es referirà. I també normalment no decideixen les dates en què tenen lloc les compareixences vinculades a aquestes actuacions ni les anuncien els ministres de justícia de torn, tot explicant que calia evitar que coincidissin amb la campanya electoral del 27-S, sinó que fan aquests anuncis els òrgans judicials pertinents i, sobretot, després d’haver-los decidit amb criteris estrictament judicials. A qualsevol altre país del món haurien rodat caps pels dos exemples anteriors. En aquest, pel que es veu, nosaltres no som d’eixe món.
Per acabar-ho d’adobar, a ningú no se li acut cap altra data per citar el president que aquella en què es commemora el 75è aniversari de l’afusellament del president Companys. Tret que l’objectiu fos generar un segon president màrtir, les coses sempre es poden fer pitjor.
