Senyor Felipe González... (1)

L´actitud dels catalans ha estat de defensa de la llengua i de la cultura pròpies, no d´eliminació de cap altra

19 mayo 2017 21:55 | Actualizado a 22 mayo 2017 12:55
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Sóc un dels destinataris de l’article que ens adreçà des del diari El País a tots els catalans, encara que pel contingut fa la impressió que a qui parla és solament a aquells que aposten pel sobiranisme. Un escrit que té aparentment voluntat de diàleg. Ens escriu com a ciutadà –ho remarca vostè mateix– compromès amb un destí comú (no se sap, encara que es pugui endevinar fàcilment, ni quin és aquest destí ni amb qui el comparteix).

Com a català, miraré de respondre a aquest desig de fer-nos veure la realitat i de procurar de reconduir-nos cap als camins adequats de la sensatesa; a la convicció que ha de fer els possibles per a salvar-nos dels errors, des d’una òptica amorosament paternal. Aniré per parts, seguint el fil amb què ha ordenat la seva concepció d’allò que són i d’allò que pretenen alguns compatriotes meus. Ho faré amb el prec que accepti que el rectifiqui en algunes consideracions que em semblen adés incorrectes, adés fins i tot ofensives i delirants.

D’entrada –em refereixo al subtítol extret del text general–, vostè parla que l’estranya coalició de Junts pel Sí s’ha unit solament pel rebuig d’Espanya i que podria ésser la veritable ‘via morta’ per a Catalunya. No, senyor González, Junts pel Sí no treballa contra res ni contra ningú, sinó a favor del país que d’aquí a pocs dies ha de votar; que el que reivindiqui no agradi a alguns espanyols (ni a alguns catalans) no vol dir que faci un treball destructiu ni d’atac; altra cosa seria que vostè entengués com un axioma que la defensa del que no satisfà tot Espanya és per si mateixa tasca d’hostilitat. Són molts els col·lectius que desitgen que llurs pobles siguin el que lliurement, democràticament i pacíficament creuen que tenen el dret d’ésser, sense obligar ningú que pensi o que vulgui el mateix. No sóc profeta per a preveure que aquest objectiu dugui al desastre (la «vía muerta»); en canvi, sí que puc expressar que des de fa uns quants anys són molts els catalans que se senten en una situació sociopolítica, lingüística, cultural i econòmica estèril i perjudicial per a llurs interessos.

Respecte a la legalitat (no hi ha manera que es parli dels projectes polítics de Catalunya sense que s’hi apel·li), vostè, sobretot perquè és qui és, ha de saber que les lleis han d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés, i que en democràcia el que ha de prevaler no és allò que és escrit en els textos legals, sinó la voluntat racional dels homes. Altrament –què li he de dir, a vostè– la Constitució i la legislació, quan ha convingut des del Govern d’Espanya, s’han modificat sense que ningú no n’hagi fet escarafalls.

Expressa l’anhel que els catalans no es deixin arrossegar cap a una aventura irresponsable. Gràcies, senyor González, perquè els vulgui aconsellar i salvar de la perdició; però tal vegada seria millor que se’ls deixés prendre les vies que vulguin; no són un poble acabat de néixer... Potser els catalans no són tan intel·ligents com vostè: tingui paciència; si erren, rectificaran i reprendran llurs obligacions amb l’ensenyament de les equivocacions. Em penso que tenen tots prou sentit comú per a actuar a consciència, sobretot en els afers més transcendentals; si no fos així, insisteixo que tingui paciència i que els deixi que madurin sense interferències. No crec que estiguin tan encegats com perquè cerquin majoritàriament llur ruïna ni perquè necessitin que una ment privilegiada com la seva els lliuri del perill majúscul a què segons vostè s’exposen. No sé copsar que corri cap risc la convivència entre els catalans; pensi que des del procés de la transició se’ls ha penjat el retret que estan dividits i mal avinguts: la majoria de catalans –i de no catalans que viuen a Catalunya– no se n’ha adonat. La convivència és bona entre ells mateixos i també amb la resta de la humanitat, comptant-hi, és clar, els espanyols.

Ens diu que estem millor junts que no enfrontats: tornem-hi amb les relacions difícils! Jo reitero que la voluntat de la majoria de catalans no és enfrontar-se amb ningú (d’on ho ha tret, això, senyor González?), sinó sobretot superar un context en què l’Estat central fa la impressió que se sent incòmode amb els catalans que reclamen ésser reconeguts com a tals idiosincràticament; fugir d’una realitat en què el menyspreu, l’insult, la manca de consideració a determinacions que són legítimes en qualsevol país democràtic del món és el pa de cada dia. Crec que els catalans sempre han volgut coexistir en una relació d’interdependència i complementarietat igualitària –això sí, igualitària– amb tots els països del món; potser estic equivocat, vostè en sap molt més de tot això.

Parla del reconeixement de la diversitat com una riquesa i no com a motiu de fractura. Aquí sí que li puc respondre amb contundència i sense por a equivocar-me: els catalans han exalçat històricament el valor d’ésser diferents i mai, que jo sàpiga, no s’han mostrat, ni a llur país ni a fora, contraris a l’existència de llengües i cultures diferents en cohabitació harmònica. Jo li aconsellaria, perdoni’m la gosadia, que aquesta reflexió que fa en el seu article la fes en un altre que s’intitulés A los españoles. L’actitud dels catalans ha estat, de bell antuvi, de defensa de la llengua i de la cultura pròpies, no d’eliminació de cap altra; això és el que em permet de deduir l’estudi dels esdeveniments des de segles enrere. Ja sé que avui s’insisteix en la persecució ferotge que els catalans protagonitzen contra el castellà; vostè és una persona viatjada i si ha estat prou temps a Catalunya em sembla que no cal que sigui jo qui li desmenteixi aquesta absurda acusació; si no és així, el convido que hi passi una temporada per tal de comprovar directament si hi ha o no repressió contra cap idioma (pensi que solament a Barcelona se n’han comptabilitzat 300 (sic)!).

Parla del president Artur Mas com a ideòleg i impulsor del disbarat de desconnectar Catalunya d’Espanya. Senyor González, ja forma part també del grup que descarrega contra la màxima autoritat política catalana l’acusació de la barbaritat de conduir els ciutadans al desastre. La culpa de tot és d’un eixelebrat que, no se sap com ni per què, té al darrere una part molt important dels catalans (com en deuen ésser de brètols i nicis de seguir-lo!). Ell és la causa, segons vostè i tants d’altres que no em mereixen un respecte especial perquè és una obvietat que menteixen, que es fracturi la societat catalana: vostè ja percep aquesta destrossa; deu creure’s també que les famílies catalanes no es poden reunir cordialment per culpa que el sobiranisme hagi pres tanta volada: adéu festes entranyables de Nadal, adéu trobades amigables; plats pel cap, separacions, no parlar-se... Per l’amor de Déu! Faci’s invitar a comprovar si això passa realment. Potser és veritat que mai com ara a Catalunya no s’havia parlat tant de política a nivell popular; això és dolent? Per a mi, que repudio de pla el pensament únic, és excel·lent; vostè, senyor González, que és un polític de soca-rel, ho retreu com un defecte?

[Continuarà demà]

Comentarios
Multimedia Diari