La memòria democràtica ès avui l’objecte de la meva col·laboració més o menys periòdica al Diari de Tarragona. He elegit reflexionar a l’entorn de dues víctimes i d’un moviment veïnal amb protagonisme al tardofranquisme.
Reus 1973
Cipriano Martos (1942, Loja-1973, Reus) fou un obrer i sindicalista antifranquista que va morir a Reus víctima de les tortures infringides per la Guardia Civil. La versió oficial, una vegada més, va ser que s’havia suicidat amb la ingesta d’acid sulfùric; va agonitzar durant 21 dies a l’hospital de Sant Joan sense que ningú avisés la seva familia, tampoc que havia estat enterrat en una fossa comuna al cementiri de Reus.
Va morir sol i va romandre dècades en l’oblit o en estricte vindicació dels seus camaradas. Ara un llibre de Roger Mateos publicat a Anagrama exposa com, a diferència de Salvador Puig Antich, detingut vuit dies desprès de la mort de Martos, es mobilitzar força gent a Catalunya, Espanya i comptà amb suport europeu.
No a la pena de mort!!! que no aconseguí frenar l’execució. Només el germà de Cipriano i més tard els moviments socials de Reus exigiren justícia sobre una mort incòmoda d’un militant comunista del PCE (M-L). Aquest fet s’integra en la denominada ‘Querella argentina’ que impulsà el jutge Garzón.
Històries tristes d’un temps i d’un país on la repressió política i la violència d’estat va ser la columna vertebral de la dictadura de Franco
Fa pocs dies veiem als mitjans de comunicació el president de la Generalitat en l’acte d’exhumació de les seves restes. Un gest simbòlic per tal que mai més una persona sigui llençada a la fossa comuna, silenciant les causes de la seva mort. Històries tristes d’un temps i d’un país on la repressió política i la violència d’estat va ser la columna vertebral de la dictadura de Franco (1939-1975).
Tarragona 1976
Tomàs Carot va escriure a la Història de Tarragona en 6 volums (l’estudiantat de la URV en diu ‘els llibres vermells’ per la portada) que «durant l’hivern del 1975-76, incert, el futur era difícil d’endevinar enmig de les esperançadores paraules del rei, el ferotge búnquer i fets luctosos. Abundaven les detencions i el Tribunal de Orden Público estava en el seu apogeu, s’havien succeit els fets de Vitòria (que Lluís LLach musicà en Campanades a mort), la fúria repressora i la violència policial dels dies 1 i 8 de febrer de 1976, arran d’unes assemblees a la Refineria d’Enpetrol, els obrers, despres de solidaritzar-se amb els companys de Vitòria i d’Elda, acordaren manifestar-se a Tarragona».
Un jove, Juan Gabriel Rodrigo Knafo, fugint de la policia s’havia enfilat a un quart pis d’un inmoble del carrer de la Unió, en intentar passar d’una casa a l’altra per la façana havia perdut l’equilibri, deien, espantat pel soroll dels trets de bales de goma, i es va precipitar contra la voravia..., l’endemà va morir. La familia interposà una querella en depuració de responsabilitats que no assolí cap resultat.
Al funeral s’hi aplegà molta gent en un funeral que l’oficià l’arquebisbe Pont i Gol; una corona de flors de l’Assemblea de Catalunya (organisme unitari antifranquista: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia) homenatjava la víctima.
Molts anys desprès s’instal·là un totem a la cruilla de la Rambla amb el carrer de la Unió a cura del Memorial Democràtic. Llàstima que avui es il·legible degut al pas del temps i a l’incivisme; només hi podem intuir les paraules escrites per Josep M Yago, militant pacifista en memòria del jove Juan Gabriel.
Bonavista 1964
Fins ara he resumit dos fets luctuosos sota la dictadura però els anys seixanta i setenta, l’oposició antifranquista va ser capaç d’articular força energia social, malgrat la repressió dels drets, inexistents, d’associació, reunió i manifestació per tal de promoure la creació de moviments veïnals, estudiantils, obrers i feministes. El 1964 naixia la primera associació de veïns a Bonavista, impulsada per militants del PSUC; en pocs anys la lluita per dignificar les condicions de vida als barris que s’extendria a catorze altres nuclis fins a constituir la Federació d’Associacions de Veïns de la ciutat.
El Diari n’ha fet notícia el passat gener ja que, en el marc del Programa de Memòria Democràtica s’inaugurà, a cura de l’alcalde Pau Ricomà i el rector de la URV Josep Pallarés un mural conmemoratiu de la lluita solidària de veïns i veïnes per millorar les precàries condicions de vida dels barris de Ponent: salut, escoles, serveis de connexió com el transport o l’oficina de correus, l’aigua salada per la pressió de les necessitats de la gran indústria en un territori, el Camp de Tarragona, amb el feble sistema de pluses del regime mediterrani, serveis bàsics d’urbanització...
Tothom i cadascú reclós en la seva zona de confort comporta societats, ciutats i barris anestesiats, on profilera la solitud
Una trobada, previa, molt emotiva es produí al Teatre de Bonavista per a l’estrena del documental El moviment veïnal a Tarragona 1964-1979, amb guió de Berta Ramos i realització del Servei de recursos educatius de la Universitat perquè volem que sigui útil per tallers d’història als Instituts. Així ho projectarem amb l’antropòleg Federico Bardají en sol·icitar finançament a la Secretaria de Estado de Memoria Democràtica. El podeu veure a youtube. Aquest any presentarem el llibre com a homenatge i història i memòria de les batalles pel «dret a la ciutat», com sosté Badají.
He explicat dues històries tràgiques en un temps de repressió que segaren la vida a dos joves que no havien nascut a Catalunya com tampoc la majoria dels liders veïnals. Voldria, de manera breu i esquemática com el conjunt del text plantejar com la peripècia migratòria atorga una mirada menys condescendent, menys condicionada, a la realitat viscuda. I em plantejo si les persones migrades en aquesta tercera onada global (1995-2018) seran també protagonistes de moviments socials com ho foren les persones que arribaren al país els anys seixantes i setantes atrets per la percepció de tenir més oportunitats vitals que en les seves zones d’origen.
He volgut escriure avui a l’entorn d’unes històries subalternes que no figuren en la memòria oficial i que sacseigen la indiferència, l’individualisme a que ens ha conduït el capitalisme neoliberal i el canvi tecnològic amb el discurs de l’empreneduria, l’autoajuda i el consum.
Tothom i cadascú reclós en la seva zona de confort comporta societats, ciutats i barris anestesiats, sense nervi civil on profilera la solitud o les malalties mentals. Els efectes de la pandèmia ens havien de fer revisar els modes de vida i els models de creixement econòmic. Però constato que la política i l’economia o això que en diem ‘la gent’ hagim modificat hàbits, conductes o expectativas. No m’ho sembla, francament.
Mirar enrera, explicar i pensar històricament els reptes del present ès el que volem fer en practicar la història pública. Es per això que estic convençuda que hi ha temàtiques interessantíssimes de la recerca acadèmica que cal fer en diàleg amb persones concretes i agrupacions específiques per tal que ens ajudin a mirar críticament passat i present.
