Quan, davant d’una guia de palomes de Catalunya —palomes, com diem a Marçà, o papallones, com dieu a Tarragona— llegeixo i rellegeixo els noms amb què aquests éssers tan aparentment fràgils han estat nominats, sento una profunda emoció.
I, inevitablement, em venen al cap els versos del nostre estimat Salvador Espriu. «Però hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa». Inici de càntic en el temple (1965).
No és debades que els encarregats d’atribuir noms comuns a aquests insectes tan bells, n’hagin escollit de ben genuïns i significatius.
De les palomes que marquen el territori en llocs elevats durant l’època de zel en diuen «encimbelladores». Les que presenten una coloració de combinats de verds i blancs a les ales es coneixen com a «marbrades» i en tenim un bon reguitzell: la marbrada de ponent (Euchloe tagis), la marbrada alpina (Euchloe simplonia), la marbrada comuna (Euchloe crameri)...
No ens podem deixar l’aurora dels guarets (Zegris eupheme) o el blavet de la glacera (Agriades glandon) que no cal dir on buscar-les. O la vellutada del salze (Nymphalis antiopa), que us invito a observar-la en qualsevol guia.
Aquelles que es caracteritzen per l’alternança de quadres blancs i negres als marges de les ales tenen les fímbries «escaquejades». I les que tenen les ales amb combinacions de figures geomètriques blanques i negres també gaudeixen d’aquesta definició com el nostre escac ferruginós (Melanargia occitanica), ja que les ratlles que separen els quadres del tauler d’escacs, convertit en forma d’ales, tenen el color del ferro rovellat.
Per descomptat que no podem passar per alt la temible barrinadora del gerani (Cacyreus marshalli), procedent de sud de l’Àfrica, ja us podeu imaginar quina fila fa la planta després de ser atacada per aquesta bel·licosa amazona.
I així tota una llarga llista de noms on l’enginy i la imaginació també han pres volada, tant des d’un punt de vista estètic com lingüístic: bruna del bosc (Pararge aegeria), bruna del prat (Maniola jurtina), tornassolada petita (Apatura ilia), reina zebrada(Iphiclides feisthamelii), damer de la centàurea (Melitaea phoebe), margenera comuna (Lasiommata megera), coure roent (Lycaena virgaureae)...
Abans d’acabar, i per rematar l’encert en l’elecció dels mots comuns que les caracteritzen, cal no oblidar la nostra papallona reina (Papilio machaon), la majestuositat, elegància i color groc daurat de la qual li valen aquesta terminologia tan encertada.
Rememorant un cop més els versos d’Espriu, no tinc cap dubte que aquests éssers tan bells, necessaris i, de sempre, admirats, no fan més que subratllar-los i donar-los vida.
Potser la fragilitat i petitesa de les nostres palomes s’arrecera en aquests noms tan potents; o potser els nostres mots s’aixopluguen en la seva fortalesa.
Sigui com sigui, gràcies per salvar-nos els mots.