L’Euro digital

Des de fa un temps que hem començat a sentir parlar de l’euro digital, i ens haurem d’acostumar a parlar d’ell amb naturalitat .És per això que l’hem de conèixer bé. L’euro digital és un projecte de moneda digital del banc central europeu, CBDC (amb les sigles en angles), i per tant és una nova forma de diner públic i amb el mateix valor que l’euro tradicional. Cal deixar clar també que no és una criptomònada, ja que aquestes monedes digitals no estan mai sostingudes per un banc central i el seu valor és volàtil.

Ens hem habituat a pagar sense diners efectius, a través de les nostres targetes i els nostres mòbils. I en un món on els riscos, geopolítics, econòmics, i tecnològics són cada vegada més elevats, no disposar com ara, de cap de mitjà de pagament europeu, autònom, interoperable, i independent de governs i empreses no europees, és un risc elevadíssim. Avui la majoria dels sistemes de pagament electrònics a Europa es recolzen en serveis de bigtech que operen sota jurisdiccions de tercers països, o en targetes de crèdit d’empreses privades no europees, Visa Mastercard en són dos exemples. Davant d’aquesta realitat, que aporta molta feblesa a l’economia europea es fa imprescindible disposar d’una alternativa europea. Aquesta alternativa, podia haver estat de caràcter privat com a la resta del món, però com fins ara aquesta, per diferents motius no ha reeixit, des del Banc Central Europeu i des de la Comissió Europea s’està treballant amb la solució d’iniciativa pública, l’euro digital.

Crec que és una bona alternativa, i ara el que cal és implementar-la el més urgent possible. La decisió final d’emetre l’euro digital encara no està presa, però l’objectiu polític és tenir la base legal aprovada pel Parlament Europeu, durant el 2026, i estar a punt per a un possible llançament cap al 2029.

De l’euro digital cal distingir entre el majorista, que és el que afecta per pagaments interbancaris, i que avui no en parlem, i el minorista, el que afecta particulars i empreses, i al que dediquem aquest article. Doncs bé, hem d’indicar que la versió minorista presenta dues modalitats, en línia i fora de línia. En mode en línia, funcionaria de manera semblant als pagaments amb targeta. El ciutadà tindria un compte d’euro digital al seu banc o en una altra entitat, i podria pagar a comerços, per internet o a altres particulars sempre que hi hagi connexió. El mode fora de línia, en canvi, vol assemblar-se al màxim a l’efectiu. L’usuari carregaria saldo d’euro digital en una targeta o en el mòbil quan tingui connexió i, a partir d’aquí, podria fer pagaments petits sense estar connectat. El cobrament es validaria entre el dispositiu del pagador i el del comerciant, sense passar en aquell moment pel banc ni pel BCE. Això reforça la privadesa, però caldrà limitar saldo i volum d’operacions per reduir riscos, i de fet serà com els bitllets, si perds o et roben la cartera, en un futur el mòbil o la targeta, perds els euros que van dins.

Hi haurà costos per a l’usuari final i per a les pimes? La proposta preveu que els serveis bàsics d’euro digital per als consumidors siguin gratuïts: obrir i mantenir la cartera, i fer pagaments ordinaris dins de la zona euro. Per als comerços, s’admet que existeixen comissions, però amb límits vinculats als costos reals del servei i a les tarifes de mitjans de pagament comparables. En la pràctica, molts establiments hauran d’actualitzar els seus terminals de cobrament per admetre pagaments en euro digital, cosa que suposarà una inversió addicional, especialment sensible per als petits negocis.

Entre els avantatges per al ciutadà destaquen disposar de diner de banc central en format digital, vàlid a tota la zona euro i amb la possibilitat de fer pagaments fins i tot sense connexió. Per a les pimes i els comerços de la nostra demarcació pot suposar més competència en el mercat de pagaments i una estructura de comissions més clara i previsible.

També hi ha riscos. El sector bancari tem que una part dels dipòsits es traslladi a l’euro digital, de manera que s’estudien límits al saldo màxim i l’absència d’interessos. Es plantegen dubtes sobre el cost d’implantació per a bancs i comerços, la ciberseguretat d’una infraestructura de pagaments única i la bretxa digital per a persones grans o sense accés a tecnologia, així com el temor d’alguns ciutadans a una traçabilitat excessiva dels seus pagaments. Més enllà dels aspectes tècnics, l’euro digital té, com he dit, una dimensió estratègica, comptar amb una infraestructura de pagament digital pròpia, sota regles europees, és una peça més de l’autonomia que la Unió Europea busca en àmbits com l’energia, la defensa o la tecnologia.

En definitiva, l’euro digital encara trigarà un xic a arribar, però és un projecte que pot canviar el paisatge dels pagaments en pocs anys, i cal estar atents.