La transició energètica ha de canviar de ritme

En els darrers dies hem assistit a un seguit de notícies que, més enllà de les respectives mentalitats i línies editorials que reflecteixen, són reveladores de per què estem tan malament quant al desplegament de les energies renovables. D’una banda, els grans projectes d’energia eòlica que generen rebuig al Baix Camp per la monstruositat dels aerogeneradors enmig del de suposades zones de conreu o, amb l’ús pervers de la IA generativa, espantosament a prop de zones residencials. De l’altra, la reacció furibunda que el nou Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables, que estableix que tots els territoris han de contribuir a la generació energètica, ha provocat a les comarques gironines, històricament contràries a acollir parcs solars o eòlics.

Tots dos casos són simptomàtics d’una falta de coherència que arrosseguem com a país i com a societat que hem anat explicant en aquests articles. Estem tots d’acord amb el fet que necessitem donar impuls a les energies renovables. Però no les volem a prop nostre, perquè generen impactes. Allò que resumeix tan bé el concepte nimby (‘not in my backy yard’). O una altra fórmula més nostrada i que, de fet, és més tòxica: ‘Així no’.

A aquest eslògan i als seus defensors toca fer-los una pregunta: si així no, llavors com i on? Perquè la seva formulació implica que, com deia, estem a favor que l’impuls a l’energia verda és absolutament necessari, però ningú accepta que sigui a casa seva ens haurem de preguntar com i on ho fem. I fer-ho amb arguments racionals, perquè defensar-se d’un projecte argumentant que té impacte és pueril: res és innocu i tot té impacte. Per tant, en aquest tema i en els que realment són importants, hem de fugir de plantejaments absoluts i enfocar-ho des de posicions més relatives, que ponderin els impactes que té fer les coses i els que té no fer-les. La transició energètica és un exemple clar d’aquesta balança.

No acabem de ser conscients de quin moment vivim. Si volem frenar el canvi climàtic i tot el seguit d’impactes que està provocant (molt més perjudicials que els dels projectes solars i eòlics) hem de prendre decisions de manera urgent. Davant problemes extraordinaris, solucions extraordinàries. I hem de tenir clar, com reflecteixen tots els indicadors, que som en aquesta pantalla: la de la urgència.

Sense oblidar que tot plegat depèn en molt bona mesura de la iniciativa privada, a la que demanem que assumeixi responsabilitats mentre no parem de posar-los pals a les rodes. Les inversions que s’han de fer perquè aquests projectes siguin rendibles necessiten seguretat jurídica i agilitat. I no els donem ni una cosa ni l’altra. Així si que, segur, no avançarem.

En cap cas, la iniciativa privada ha de tenir carta blanca, però és imprescindible. Si hi són, sempre es pot consensuar solucions i impactes derivats, ningú vol anar pel dret. Aquest és el camí. A l’altre extrem tenim els col·lectius que s’oposen sistemàticament a les inversions sense cap visió de conjunt i que, a més, de vegades se’ls dona veu tot i que són poc representatius en termes democràtics. No podem permetre que aquests grups acabin pesant més que l’interès general.

Deixem-nos, doncs, de mirar el melic i aixequem la vista al nivell que reclama la qüestió. Reclamant als territoris que fins ara han estat poc receptius que assumeixin la seva responsabilitat, un argument que val per a Girona, però també per al Priorat, per posar un exemple. I per a la negativa de les comarques de Tarragona a permetre les línies de transport que porten energia de l’Aragó. Si volem fer la transició energètica hem de canviar de ritme, i no només a nivell de desequilibris territorials. Per aconseguir-ho, haurem de superar les visions localistes. Val la pena fer-ho, perquè l’escalfament global no n’entén massa de fronteres de cap mena.