A propòsit d’intervencions quirúrgiques i llistes d’espera

Com s’eixuguen les llistes d’espera quirúrgica? No hi ha resposta fàcil ni única a aquesta pregunta, però puc intentar explicar en aquest article en què consisteix el procés quirúrgic, és a dir, com es planifiquen les intervencions quirúrgiques.

Comencem per un tema bàsic; els quiròfans. Per a operar es necessiten aquestes instal·lacions en un número ben dimensionat per poder acollir el màxim d’intervencions quirúrgiques que es generen en funció d’una determinada ràtio poblacional. Però no sempre aquest número és adequat a les necessitats, al contrari: sempre ens farien falta més quiròfans.

En segon lloc, i no menys important, es necessita personal. Per a fer una intervenció quirúrgica, el personal fonamental són els metges cirurgians i els anestesiòlegs i es necessita, també, un personal complementari. Entenem per personal fonamental aquell qui realitza la part del procés en la que resulta totalment imprescindible.

Per explicar-ho millor; en un cas excepcional d’escassetat extrema de personal en el que s’hagués d’operar un pacient de totes totes, els metges podríem traslladar pacients, preparar-los abans de la intervenció i preparar el material quirúrgic abans i durant la cirurgia.

Processos, tots ells, que normalment el duen a terme el personal complementari. Però, i si la situació fos a la inversa? Malauradament, ni les infermeres, ni els auxiliars, ni els zeladors podrien anestesiar ni operar.

Les condicions demogràfiques actuals fan que tant el personal fonamental com el complementari siguin deficitaris. En conseqüència i en una situació òptima de dimensionament adequat dels quiròfans, no disposem de suficient personal per dotar-los si volem complir amb les ràtios de personal per quiròfan i pacient recomanats per les societats científiques.

En el cas dels anestesiòlegs, l’increment de les seves prestacions fora del quiròfan, per exemple en les proves complementàries (colonoscòpies) o en tècniques intervencionistes (dolor, hemodinàmica o radiologia intervencionista), fa que, cada vegada més, sigui molt complicat que puguin donar servei a tots els quiròfans disponibles.

En darrer lloc, i no menys important, necessitem llits per acomodar els malalts que han estat operats. Llits de sala convencional o llits de reanimació o UCI, perquè tots sabem que els hospitals no van gens sobrats de llits.

La població, cada vegada més envellida i amb malalties d’edats avançades requereixen, cada vegada més, ingressos hospitalaris. Per tant, cada cop més tindrem dificultats per deixar ingressats els pacients que hem operat i aquest factor esdevé fonamental a l’hora de planificar les intervencions quirúrgiques.

Coneixent la realitat de les instal·lacions i del capital humà, anem a veure com es planifiquen les intervencions quirúrgiques. Amb l’escassetat de recursos com hem vist abans, està clar que hem de prioritzar. Per tant, les primeres intervencions que hem de planificar són les que en cas de no fer-se, impliquin un risc vital pels pacients, les cirurgies urgents i les oncològiques.

En aquest punt, potser algú podria pensar que les cirurgies urgents es poden fer durant la guàrdia de 24 hores. Us poso un exemple que conec bé; l’any 93, quan jo vaig començar a l’hospital Joan XXIII hi havia dos anestesiòlegs de guàrdia 24 hores.

L’any 2023, 30 anys després, segueixen havent-hi el mateix nombre d’anestesiòlegs de guàrdia: 2. En tots aquests anys la cartera de serveis s’ha triplicat i, en conseqüència, també les cirurgies d’urgències, però atenció, el personal continua sent el mateix.

Què succeeix doncs? Que aquestes cirurgies no es poden fer durant la guàrdia de 24 hores malgrat que es treballi sense parar fent una cirurgia darrera una altra i s’hauran de fer en horaris convencionals desplaçant-ne d’altres. I si parlem de la cirurgia oncològica, aquesta és cada vegada més resolutiva en el tractament dels malalts amb càncer.

Per tant, és prioritària en cadascun dels serveis quirúrgics. Aquest fet genera que la major part de l’espai disponible del quiròfan es destini a aquest tipus de cirurgia.

I no oblidem un altre aspecte fonamental que també precisa de quiròfans; la formació. La necessària implementació de noves tècniques quirúrgiques, com per exemple la robòtica, requereixen corbes d’aprenentatge que ‘obliguen’ a ocupar un quiròfan moltes més hores i si parlem d’hospitals universitaris, hem de comptar amb un temps de formació important fent ús d’aquestes instal·lacions per part del futur de la professió.

Un cop hem pogut conjugar totes les variables que mencionava anteriorment, l’espai restant serà el que es destinarà a planificar les cirurgies de les llistes d’espera que, com veieu, és cada vegada més reduït. Senzillament, no hi caben!

No tractaré d’explicar les possibles solucions a aquest problema, això ho deixo per futurs articles, però reitero que no n’hi ha de fàcils ni d’úniques i sovint no satisfaran a tots els actors del engranatge del procés quirúrgic. Només vull apuntar dos prèvies per a la reflexió dels bons lectors.

En primer lloc; un sistema públic ‘afuncionariat’ que no té capacitat d’incentivar per resultats, no ajuda. Aquell equip quirúrgic excel·lent que és capaç d’operar amb bons resultats i ràpid, per tant, amb capacitat de realitzar més intervencions en el mateix període de temps, no obté cap reconeixement addicional.

I la segona reflexió és que en un escenari en què 1 de cada 3 ciutadans ha optat per contractar una assegurança de salut, aquests poden decidir operar-se utilitzant aquesta via. Una via on, pràcticament els mateixos metges que estan al sistema públic, a contra horari, els hauran d’atendre i on, en aquest cas sí, assoliran un retorn una mica millor per la seva excel·lència.

Paradoxalment, o no, i gracies a la dedicació extra d’aquests metges, aquest fet acabarà provocant un benefici pel sistema públic, contribuint a descongestionar-lo i a eixugar les llistes d’espera.