A violar, s’aprèn

La nena d’onze anys que va ser violada per una colla de menors al Centre Màgic de Badalona el mes de novembre de l’any passat no va dir res a casa. Ni a casa, ni a l’escola, ni enlloc. Va callar. Va callar fins que son germà es va assabentar que circulava pel seu institut un vídeo de l’agressió i es va veure obligada a donar una explicació.

Intenteu imaginar-vos tots aquells dies de silenci, la por i el dolor, la vergonya i l’angoixa d’una nena que està amagant que sis nois la van amenaçar a punta de ganivet, la van tancar al lavabo del centre comercial i la van violar. Bé, de fet la nena sí que ho va intentar explicar a un vigilant del centre comercial.

Però no li va fer cas. La va apartar, la va engegar. Li hauria fet més cas si fos una nena blanca? Li hauria fet més cas si fos una dona? No ho sabem. Imagineu-vos la nena, després de la violació en manada, després d’haver estat menyspreada per l’adult a qui va demanar ajuda, tornant a casa, la nena callant, la nena anant a l’escola amb por, amb pànic de trobar-se els agressors. Hi ha nenes que als onze anys ja tenen la regla, d’altres encara no.

N’hi ha que als onze anys no tenen gaire clar com funciona això dels embarassos. Són nenes. Imagineu-vos l’angoixa d’una nena que pot estar patint per si, a més de violar-la, l’han deixat prenyada. I abans d’escandalitzar-nos pel silenci de la criatura, abans de dir «0h, és que ho havia d’haver denunciat, és que la comunicació, és que la confiança amb la família, amb els professors...», recordeu que el vídeo de l’agressió circulava per Internet i l’havien vist moltes persones, menors i majors, que no van dir res.

I quan finalment la nena no va tenir més remei que parlar i la família ho va denunciar, al seu germà el van amenaçar de mort i la família es va haver de plantejar marxar de la ciutat... per fugir dels que defensaven els violadors! La culpa, la vergonya, la por per si et creuran o pel que podria passar si parles són sentiments que sempre han acompanyat les víctimes d’una violació, a tot arreu. Fa cent anys, fa vint anys i ara.

També aquí i també ara, por molt que ara, aquí, hi hagi lleis que et protegeixen. Són actituds que s’aprenen i que la realitat, tossudament, continua reforçant. Perquè les qüestionades són elles i les amenaçades són elles o les seves famílies.

Els seus violadors, mentrestant, no tenien por, ni culpa, ni vergonya. Per què n’haurien de tenir? Ells no se n’amagaven, al revés, van gravar la seva gesta i la van compartir. Sis nois violant una nena a punta de ganivet, quina mostra més genuïna de fraternitat masculina, de poder! Mira, col·legui, què fem, com els actors dels vídeos porno!

Això s’ha de compartir, s’ha d’explicar, que ho vegin els amics! Això també s’aprèn. La cultura de la violació s’aprèn. I totes les dades indiquen que no només no disminueix sinó que s’estén i es renova, perquè el cas de Badalona, tot i que és especialment colpidor per l’edat de la víctima i dels agressors i per les circumstàncies, no és un cas aïllat.

Les violacions han augmentat un 38% respecte del 2019, encara que els experts i les estadístiques alerten que la gran majoria de les agressions no es denuncia. El Ministeri d’Igualtat sosté que l’increment s’explicaria perquè se’n coneixen més casos, no perquè n’hi hagi més, i que l’augment de denúncies seria doncs un indicador positiu.

Potser sí, però aquesta interpretació no dona resposta a una dada inquietant: la mitjana d’edat de les víctimes no para de baixar. A Catalunya, l’any passat, el 38,2% de les víctimes de delictes sexuals tenia menys de 18 anys.

Tampoc sembla que la tendència sigui a la baixa si mirem les dades que va presentar l’Hospital Clínic: el 2022 va atendre a Urgències una xifra rècord de víctimes d’agressions sexuals, un 41% superior a la de l’any anterior, i el 42,2% de les dones ateses eren menors de 25 anys.

Encara més pertorbadora és la dada que fa referència a l’edat dels agressors. L’any passat, a Catalunya, el 12,7% de les agressions (de les conegudes, és clar) van ser comeses per menors. Alguns menors, com tres dels violadors de Badalona, són tan joves que són inimputables.

A aquestes alçades, negar la relació entre el consum de porno i l’augment de les agressions sexuals grupals que imiten pràctiques extremes de la pornografia que qualsevol persona, també els menors, pot veure des del seu mòbil sense cap control, és negar una evidència.

La indústria de la pornografia s’ha convertit en una escola d’iniciació a una sexualitat misògina i cruel, que cosifica les dones, les deshumanitza i erotitza el seu patiment i la seva humiliació. És clar que no tots els que miren porno acabaran violant, però és absurd creure que consumir-lo no acaba modelant comportaments i costums.

De fet, al marge de les agressions, els psicòlegs alerten també com els adolescents incorporen a les relacions sexuals ‘consentides’ pràctiques extremes i violentes que el porno ha popularitzat. Ai, el consentiment!

Els que han convertit això del consentiment en un eslògan haurien de recordar que si hi ha una relació de poder el consentiment no és lliure i que l’entorn, l’educació, les necessitats i les relacions de subordinació fan que consentir sigui sovint cedir a la voluntat del més fort.

No només els homes i els nens, també les dones i les nenes ens socialitzem en la cultura de la violació que ara s’ha modernitzat, s’ha instal·lat a Internet i arriba a tot arreu a través de la indústria de la pornografia. Els uns aprenen a agredir i a humiliar, les altres a sotmetre’s.

Si aquelles noies del porno s’ho deixen fer i sembla que disfruten, per què no s’ho hauria de deixar fer la teva companya de classe? Si t’hi acostumes a veure vídeos d’agressions ‘de mentida’, per què no hauries de passar als col·legues vídeos d’agressions de veritat? I per què pensem que les agressions del porno són ‘de mentida’?

Potser són consentides, però són reals. Entre els defensors del porno hi ha persones autodefinides com d’esquerra i feministes que parlen de llibertat d’expressió i de la necessitat d’educar per distingir la realitat de la ficció.

No sé què té a veure la llibertat d’expressió amb una indústria que guanya molts diners filmant pràctiques sexuals i em sembla incomprensible que persones intel·ligents i cultes la comparin amb la literatura o la pintura. Quin missatge ideològic o artístic se suposa que transmet el porno? Jo no he entès mai l’adoració que certa progressia tenia pel Marquès de Sade, però sisplau, no comparin! Que la gent mira porno per fer-se palles, no per gaudir de la fotografia, el ritme, la llum o la interpretació!

Que no és el mateix pintar els afusellaments del 3 de maig que filmar un afusellament i penjar-lo a Internet perquè la gent se la peli mirant-lo! I això d’educar els nens ‘per distingir’ la ficció de la realitat!

Que el desig també s’aprèn, que si els xiquets s’acostumen a excitar-se mirant violacions grupals pel mòbil el desastre no el pot arreglar el Ministeri d’Igualtat amb una campanya de publicitat ni el Departament d’Educació amb un curset d’empatia.

A França sembla que ho han entès i han anunciat que impediran els menors d’edat accedir a continguts pornogràfics a través d’un certificat digital, similar al que utilitza la banca per fer operacions. El govern francès assegura que obligarà els gegants del porno, com PornHub, RedTube o YouPorn, a respectar aquesta limitació o els prohibirà.

A Espanya, tot i que l’acord de coalició entre PSOE i UP incloïa impulsar la protecció dels menors per evitar l’accés a la pornografia, no s’ha fet res per impedir-ho. Ni s’ha fet ni es farà, en part perquè prou enredats estan els socis gestionant el desastre de la llei del només sí és sí, que per molt lloable que fos en les seves intencions, en l’aplicació ha comportat uns efectes perversos, i en part perquè diuen que aposten per mesures educatives i campanyes de conscienciació.

Si és com la que el Ministeri d’Igualtat va presentar pel 8 de març, aquella que es titula ‘Ahora que ya nos veis, hablemos’ amb fotos d’una parella amb roba interior (a ella se la veu més) que diuen que té com a objectiu fomentar el diàleg al voltant de la sexualitat i l’educació sexual per assolir una societat més igualitària, estem apanyats.

Què s’empatolla, el ministeri, amb aquest anunci, si els nens, des dels 10 anys, estan mirant porno pel mòbil!