La majoria de la gent de les nostres comarques, de Catalunya i d’Espanya hem vist amb astorament el resultat assolit per les candidatures d’extrema dreta en les eleccions municipals i autonòmiques. Televisions privades i premsa conservadora donen per fet que l’aliança PP-Vox guanyarà les eleccions generals del 23 de juliol. Per tal d’ajudar a comprendre un dels trets determinants d’aquesta ideologia he decidit avui parlar de l’antifeminisme, aixó ès contra la igualtat de gènere, que aplega en la meva opinió creixents suports socials; fet que ens preocupa a molta gent.
Sovint i arreu (Estats Units d’Amèrica, Brasil, Hongria...) veiem caracteritzada aquesta manera de veure el món: negacionista pel que fa al canvi climàtic, hipernacionalista en un món global, limitadora de drets i llibertats fonamentals en relació a la sexualitat, el final de la vida o el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs. Obstinada en la llibertat de mercat i per això perpetuadora de les desigualtats i de l’increment de la pobresa... en contra de les migracions, racista i xenòfoba.
La història de les dones
La història, la disciplina especialitzada en l’anàlisi del passat, ha exclòs l’especificitat de l’experiència històrica femenina. Fins avançat el segle XX s’ha bandejat l’estudi de la construcció social de gènere i la interacció amb les múltiples facetes de les relacions socials entre els sexes: poder, treball, reproducció, família o cultura contribuint, d’aquesta manera, a que la història s’hagi escrit des del filtre masculí, tot reproduint les expectatives, els valors i els cànons culturals androcèntrics. La invisibilitat de les dones s’ha volgut justificar en la inexistència de fonts documentals de les seves específiques vivències, unes vivències que pel sistema de gènere, poques vegades està vinculada als òrgans de poder.
La qüestió és saber els propòsits de l’extrema dreta. I protegir una masculinitat tòxica, pròpia de temps passats, els és crucial
Els estudis de les dones, en les dues darreres dècades, han guanyat en presència acadèmica amb aportacions que esdevenen instrument intel·lectual del feminisme. La història de les dones s’ha anat legitimant des d’una primera fase que convindrem a denominar ‘història contributiva’ fins a la ‘nova història de les dones’, com ha tematitzat Mary Nash; mentre la primera apostava per la descripció de les activitats de les dones, del seu estatus, de la seva opressió en una societat patriarcal, les comptava, les feia aparèixer; la segona, parteix de la categoria de gènere –tant útil per a les ciències socials com ho han estat les de classe o raça– que facilita un nivell més complex d’anàlisi de les societats en el passat i en el present a l’entorn de les relacions de producció, de poder i d’experiència entre els homes i les dones.
Les relacions socials dominants es fonamenten en la polarització de les diferències entre uns i altres i en la consideració dels homes com a norma i de les dones com a éssers subordinats. És aquesta una relació de dominació dinàmica. El sistema de gènere s’adapta als canvis en les coordenades socials, econòmiques i culturals de cada època.
Enquestes i estudis ens alterten d’una joventut, que ha votat Vox, intoxicada per les xarxes socials i temorenca dels canvis
Si bé la noció de gènere es basa en la diferència sexual d’arrel biològica, la història de les dones ens ensenya com aquesta diferència ha estat construïda socialment i ens mostra les seves implicacions polítiques i socials. Com sostenia fa set dècades Simone de Beauvoir, no es neix dona sinó que se’n fa. Recordeu el clàssic blau i rosa dels nadons? Les joguines diferenciades per conrear la cura (nenes i nines) i la lluita (nens i armes)?
Els estudis de dones van sorgir en el món acadèmic angloamericà durant la segona onada del moviment feminista occidental, en la dècada de 1960, vint anys després van evolucionar cap a estudis de gènere, seguint l’evolució de la teoria feminista, ja que la categoria ‘gènere’ facilita una anàlisi complexa amb els eixos que constitueixen la identitat de tota persona: la sexualitat, la classe, la raça, la religió, la nacionalitat, etc.
Por al canvi
En els primer anys del segle XXI hem participat, a la universitat, a Catalunya i a Espanya del procés de legitimació de les pràctiques i cultures de les dones, a la construcció de genealogies femenines i a la revalorització de totes les formes d’expressió. Anar a les llibreries es trobar moltes monografies de dones joves i de clàssiques feministes com també el cinema ha avançat en directores i temàtiques.
Els feminismes i la incorporació plena a la Unió Europea han fet decidir partits i sindicats, sobre el paper, a aplicar la democràcia paritària (60%/40%). Els governs d’esquerres i de progrés fan polítiques públiques de tolerància zero als assetjaments sexuals i proposen dones per ocupar llocs de decisió que «tota la vida» havien restat, sense discussió, en mans d’homes. Una amiga em deia, fa anys, que les dones som material fungible a la política mentre que els homes són inventariables. La limitació de mandats i renovades incompatibilitats anirien bé a la política institucional però aquest no és ara el tema.
La qüestió avui a moltes societats de la Unió Europea, també a Catalunya i a Espanya, és saber quins son els propòsits de l’extrema dreta. I tenir clar que protegir una masculinitat tòxica, pròpia de temps passats, els és crucial.
Enquestes i estudis ens alterten d’una joventut, que ha votat Vox, intoxicada per les xarxes socials i temorenca dels canvis. Així també altres segments de gent gran seduïda per l’eterna crida a la inseguretat o enfadats amb un món que canvia en una intensitat accelerada.
