La filologia neix de l’amor a la paraula, o si més no això és el que ens n’explica l’ètim. No cal que ens remuntem, però, al phylos i al logos grecs per a adonar-nos de la passió intrínseca que s’amaga rere l’etiqueta de filòleg. Hi ha poques coses a la vida que als del gremi ens entusiasmin més que la llengua. La patim i la celebrem dia a dia, i el món ens sembla un lloc habitable, un lloc fins i tot millor, quan des de fora de la bombolla algú s’afegeix al nostre dol i a la nostra festa. Deixem de ser diccionaris amb potes, ens traiem les ulleres avorrides, desem els llibres empolsegats i, alliberats de les cadenes del tòpic, en sec som persones normals, amb preocupacions i inquietuds comunes.
Hem de reivindicar, doncs, la mà de projectes que ens recorden que per a vetllar per la salut de la llengua ens cal cuidar tots els parlars que la conformen
La meva àvia, una benicarlanda que fa anys i panys que viu a Tarragona, temps enrere deia sovint, no sé si molesta o resignada, que cada dos per tres li preguntaven si era de Lleide. En canvi, mesos després d’haver començat la carrera, una companya tortosina ens comentava a classe, contenta i sorpresa, que no s’havia trobat amb cap dels perills de què l’havien advertit a casa abans de vindre a la ciutat: ni males cares, ni mirades altives, ni tampoc cap fanàtic amb intencions d’envitrinar-la en un museu després de sentir-la parlar. Fa de mal dir, perquè no n’hi ha prou amb un parell d’anècdotes personals per a demostrar-ho, però sembla que, malgrat la complexa realitat sociolingüística del català, som ben bé davant d’un canvi en positiu en aquest sentit.
La majoria duem a la motxilla unes idees bàsiques que ens han transmès des de l’escola sobre dialectologia. Sabem, per exemple, que els sis dialectes de la llengua catalana es distribueixen en dos grans blocs, l’occidental i l’oriental, en funció de trets com el manteniment (occidental) o la neutralització (oriental) de /a/, /e/ i /o/ en posició àtona. Sabem que entre aquests sis dialectes trobem el valencià, que és una varietat geogràfica més del català i no una llengua independent; que cada dialecte té els seus respectius subdialectes i que a aquests subdialectes, al seu torn, s’hi subscriuen els parlars concrets de les localitats. Sabem, sobretot, que és precisament en la diversitat que rau l’encant de la llengua. Ara bé, de poc ens serveix tot aquest saber si el condemnem a viure només entre parets d’aula o en cervells lletraferits.
És important que cada cop es deixin més els prejudicis lingüístics darrere la porta de casa i que la gent surti al carrer amb l’estima cap a totes les varietats dialectals sota el braç
Vet aquí la importància que cada cop es deixin més els prejudicis lingüístics darrere la porta de casa i que la gent surti al carrer amb l’estima cap a totes les varietats dialectals sota el braç. Hem de reivindicar, doncs, la mà de projectes que ens recorden que per a vetllar per la salut de la llengua ens cal cuidar tots els parlars que la conformen.
Sense anar més lluny, els alumnes de filologia catalana de la URV hem conegut amb el professor Pere Navarro a classe de dialectologia iniciatives com ara la campanya «Al mercat, català de proximitat», de Tarragona; «Rurals / Som Xipella», de Solivella; la Festa des Parlar de Sa, de Tàrbena, o la col·lecció de llibres infantils en pallarès «Cambuleta», de les quals es va fer ressò a l’exitós festival Posa-hi Tu l’Accent, que va celebrar-se el setembre passat a l’Espluga de Francolí i que podríem considerar, de fet, la cirereta del pastís entre tots els èxits que ens ha regalat aquest interès dialectològic creixent. Per fi ha arribat el moment que tothom, des d’arreu, es miri la llengua com un calidoscopi. Perquè el català és cosa de tots, és clar!, però els parlars que el vertebren també.
