És important l’educació?

De ben segur que hi ha consens social, polític, professional... en expressar, comentar que és molt important l’educació. L’educació és present amb xerrades, converses, debats i discussions, és aquest concepte tan assumit per gairebé tothom, però al respecte sorgeix la pregunta següent: es proposen idees o millores substancials als conflictes existents al món de l’educació?

La realitat és clara i diàfana atès que no s’apliquen accions resolutòries a les qüestions, problemes existents i verificats, tan en l’àmbit professional com els de recursos a les escoles, també anomenats ‘centres educatius’. A nivell social, dona la impressió que només es recorda l’educació en dates concretes, per exemple, de cara a l’inici de curs, el dia 5 de setembre, data generada per l’administració i controvertida pels professionals del sector, només sobre els costos de compra de llibres i de material complementari per a l’alumnat. Tot essent un element important per algunes famílies, la pregunta suggerida és: No existeix cap altre tema o aspecte que mereixi la pena posar sobre la taula per millorar el complex procés educatiu ara i al llarg del curs acadèmic? L’evidència aportada per la societat ens diu que no.

L’objectiu de l’educació és ajudar mitjançant l’ensenyança adequada en un procés d’Ensenyament-Aprenentatge (E-A) els infants i joves, sobretot en les etapes d’Infantil i Primària i també durant l’ESO, sense excloure la FP. Amb aquesta finalitat, l’ideal és que l’ensenyament sigui el més personalitzat possible, tenint en compte la variabilitat de l’alumnat. Aquesta tasca, en molts casos titànica, és afrontada per un professorat amb un bagatge formatiu important que, per molt voluntariós i entusiasta que sigui, es troba sovint en contextos adversos en els quals és molt difícil treure el millor d’hom mateix.

Els continguts a transferir en base competencial s’estructuren en els vessants teòric, pràctic i axiològic (actituds, valors i normes) i s’escau la qualificació professional corresponent basada en els eixos de coneixement tècnic, metodològic, de personalitat i social (específicament de participació) per part dels/les docents. Tot això obliga a canviar el concernent al procés d’E-A, aplicant metodologies de caràcter actiu, transversals i amb visió global del procés en el seu conjunt per tal que els alumnes aprenguin el que els serà fructífer com a ciutadans actius.

Un dels motius pels quals ens trobem ancorats és perquè tan a Espanya com a Catalunya, la despesa en educació és relativament inferior a la mitjana dels països que configuren l’OCDE. El futur de l’educació harmonitzada en la societat actual necessita de més pressupost. En països de la UE hi ha més recursos per a la docència i el seu suport en equips d’orientació, docents, auxiliars, didàctics; i una millor gestió del temps en base real (que s’acosten més a un model d’educació on l’important és l’aprenentatge). Tant si a les futures escoles s’ensenya robòtica o llengua, ciberseguretat o matemàtiques, realitat virtual o filosofia, una cosa és clara: amb més recursos adients i ben gestionats, més senzill serà donar una educació de qualitat als nostres infants i joves.

La realitat econòmica i social arreu del món provocada per la crisi del Covid-19 va posar de manifest les múltiples deficiències i la desigualtat entre els sistemes educatius dels diversos païssos. Segons un nou informe de l’OCDE (2.020-2021), a mesura que els governs comencen a reconstruir la seva economia i els mitjans de subsistència de la població, és fonamental que la despesa pública en educació a llarg termini es mantingui com una prioritat per garantir que tots i cadascun dels joves tinguin la mateixa oportunitat per continuar educant-se, triomfar a l’escola i desenvolupar les competències que necessiten per contribuir a la societat.

Ara ens trobem, sobre tot a Europa, submergits en una altra crisi de caràcter econòmic important. Per a superar a curt, mig i llarg termini les crisis, és fonamental disposar d’una ciutadania que permeti amb un bagatge educatiu i formatiu la recuperació i benestar en tots els contextos de la societat.

Els vectors focalitzats per l’informe indicat de l’OCDE i presentat a París, indiquen el següent: «L’enfortiment dels sistemes educatius haurà de ser l’element central de la planificació governamental per recuperar-se d’aquesta crisi i dotar els joves de les competències i habilitats que es requereixen per triomfar». «És fonamental emprendre tota mena d’accions per garantir que la crisi no exacerbi les desigualtats en matèria d’educació que s’han revelat a molts països. La crisi actual posa a prova la nostra capacitat de bregar amb pertorbacions a gran escala. Amb accions convincents ens correspon construir un gran llegat, una societat més resilient».

El nou paradigma de l’educació per a aquest segle XXI – Declaració d’INCHEON (2015) en el Fòrum Internacional sobre educació per a l’Educació 2030– determina els referents per a «una nova visió de l’Educació» amb els següents paràmetres: Posicionar-se davant d’un «canvi d’era, la postmoderna i postindustrial», d’acord amb la nova societat del coneixement on l’educació fa la diferència amb el nou rol de la ciutadania. El saber científic i ‘l’humanisme tecnològic’ amb la perspectiva d’una societat ètica i solidària. Les bases del paradigma nou basat en tres nivells, el polític-ideològic, tècnic pedagògic i organitzacional en el context que les ‘reformes educatives’ respectin el model clàssic escolar, tot aplicant els canvis pertinents. L’especificació de les finalitats d’educació en la visió unívoca: «l’alumne que volem formar» amb el ciment de l’educació per a tothom i garantir la igualtat i l’equitat en l’estructura organitzativa educativa. La redefinició de l’educació entre treball, educació i formació dirigida a l’organització de l’aprenentatge participatiu en el marc de la convivència. Les estratègies metodològiques per treballar en el procés d’E-A sobre els sabers en base competencial per a la formació individual dels estudiants en una societat global. Un estat professional i responsable amb la formació i capacitació dels docents per a la millor gestió educativa optimitzant els recursos per a la Qualitat i Millora continuada de l’educació.

A tall d’exemple, a l’actualitat es comprova fàcilment que els àmbits generats per la intel·ligència artificial –i aplicats a la comunicació, informació i desenvolupament sòcio-productiu– tenen ada cop més importància en la vida dels infants i joves. En conseqüència, l’ús de les noves tecnologies fan aparèixer interrogants sobre l’equilibri entre autonomia i responsabilitat de la persona usuària. Cal advertir dels potencials perills de la xarxa informàtica, però aquesta no s’ha de restringir, ni menys prohibir la seva utilització. Tanmateix, no es prudent ni correcte fomentar el seu ús de forma indiscriminada i irresponsable. És per això que el rol dels mestres i docents ha d’enfocar-se en educar i formar amb la metodologia adient per a l’aprenentatge eficient en l’ús de les noves tecnologies. Els problemes educatius tampoc no han d’oblidar la influència dels avenços científics, tecnològics i tècnics què afecten profundament l’educació i la formació. Els progressos actuals en neurociència no haurien d’ampliar la perspectiva al món de l’educació, amb la possibilitat de millorar els processos d’ensenyament-aprenentatge atenent al funcionament cerebral?

Realitat i preguntes que han d’ajudar a tenir present que l’educació és important. Molt important.