Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    Esclaus

    27 julio 2023 19:02 | Actualizado a 28 julio 2023 07:00
    Magí Aloguin
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    El Palau de la Generalitat de Catalunya a Barcelona té una representació de Sant Jordi a cada una de les seves façanes. La façana principal, bella obra renaixentista de Pere Blai, presenta un petit grup escultòric que presideix la balconada, fet el 1872 pel tarragoní Andreu Aleu i Teixidor (1829-1900) en el correctíssim per bé que poc agosarat estil academicista que el caracteritzava. Andreu Aleu es va formar a la nostra ciutat amb Bernat Verderol i completà la seva formació a Barcelona, a l’escola de Llotja amb Damià Campeny, ‘El Canova Català’.

    Un altre ‘sant Jordi’ és a la façana gòtica al Carrer del Bisbe. Es tracta d’un gran medalló de Pere Johan (o Joan), alt-relleu d’estil gòtic internacional i admirat des del bell moment que es mostrà en públic a les primeries del SXV.

    Es troba envoltat per una fina traceria gòtica i, malgrat el tamany i que no és gaire amunt, és en general ignorat per la majoria dels milers de turistes que hi passen per davant cada dia. L’autor de gran part del Palau, Marc Safont, no va ser només un bon arquitecte, sinó també un hàbil home de negocis.

    Es va especialitzar en revendre per parcel·les gran part de l’antic call, destruït en el progrom de 1391. De fet, tot l’ample solar on s’erigí el Palau de la Generalitat havia format part de l’arrasat barri jueu.

    Ignoro si, a banda del disseny de l’edifici, el propi Safont havia participat en la transacció del terreny, cosa que el faria un crack del pelotazo immobiliari en ple SXV. El que sí sabem és que sabia diversificar les seves fonts d’ingressos, atès que era també un important mercader d’esclaus.

    El comerç d’esclaus era un negoci pròsper i a Barcelona n’era un centre important. Fins i tot a Tarragona el port «treballava» en aquest mercadeig

    L’escultor (i també tarragoní) Pere Johan (o Joan), era fill de Jordi Johan, un Italo-grec que ben jove va ser venut com esclau a Barcelona. El comprà Jaume Cascalls, mestre escultor que va descobrir la bona traça del noi i l’instruí en l’ofici. Tant Cascalls com Jordi Johan (dit Jordi de Déu mentre va ser esclau) van treballar a Tarragona, en l’ornamentació escultòrica de la façana de la Catedral. De 1426 a 1434, Pere Johan tornà a la seva ciutat natal, on executà el retaule major de la Catedral, fina i magnífica obra de l’estil internacional, que dominava el gust europeu durant tot el segle.

    Sorprèn la presència d’esclaus a la Catalunya medieval? No tant: A l’Europa de l’època era cosa habitual i molt més encara en el món islàmic. S’ha d’advertir però, que ja no tenia ni de lluny l’extensió generalitzada que havia gaudit en l’antigor, en el benentès que la servitud feudal, molt estesa, no es considera pròpiament esclavitud.

    Avui dia ens repugna, amb raó, la pròpia idea d’esclavitud. Ens commou i ens revolta que una persona pugui ser tractada de la manera degradant que duu implícita. L’esclau és jurídicament un bé moble, susceptible de ser venut o comprat, sotmès a l’obligació de treballar (sovint, també de més coses) a canvi de la simple manutenció.

    Es troba legalment exposat a càstigs terribles per desobediència o mal comportament (a criteri de l’amo). El comerç d’esclaus era un negoci pròsper i a Barcelona n’era un centre important.

    Fins i tot a Tarragona, a escala més modesta, el port «treballava» en aquest mercadeig. Els «nostres» esclaus tenien procedències diverses: consta la presència de sarraïns, turcs, grecs, russos, circassians.

    A Amèrica la marginació social va conduir, per efecte del seu aspecte, en un nou mode d’exclusió: El racisme

    Fins i tot «cristians vells», d’origen indeterminat, a desgrat que l’església prohibia estrictament que un cristià fos reduït a l’esclavatge. Ben cert que la condició d’esclau no implicava necessàriament maltractaments o tracte degradant més enllà de les convencions (ben dures) de l’època. Tampoc era estrany guanyar-se la manumissió (ser persona lliure). Ja hem vist com va prosperar en Jordi Johan i més encara el seu fill.

    Un altre cas «artístic» seria el de Juan de Pareja, esclau de Velázquez i retratista de mèrit alliberat, segons la llegenda, pel propi rei Felip IV atès que «quien tiene tanta habilidad no merece ser esclavo». Per bé que sense cap rei a la vora, imagino que a Jordi Johan li degué passar el mateix.

    L’esclavitud a Europa va començar a minvar a partir del SXV. Entengui’s la presència d’esclaus, no el subministrament a d’altres: Els corsaris turcs i nord-africans es posaven les botes segrestant a milers de persones de les localitats costaneres per cobrar-ne el rescat o directament per venudes com esclaus. Al SXVIII l’esclavitud ja havia pràcticament desaparegut aquí.

    Però no pas a les possessions europees a les Índies d’Occident on, com bé sabem, la «institució de l’esclavitud» es va implantar fermament poc després de l’arribada dels europeus. Els esclaus del Nou Món eren gairebé tots d’origen africà, traslladats a milers en uns viatges infernals per a treballar en plantacions i mines, de vegades en condicions bastant espantoses.

    Per bé que legalment abolida ja en la segona meitat del SXIX, el prejudici cultural i social contra els descendents d’esclaus, tots ells d’origen africà, segueix encara viu allà, per bé que en declivi. A Amèrica la marginació social de l’esclau va conduir, per efecte del seu aspecte, en un nou mode d’exclusió: El racisme. Aquest, afortunadament també en decadència, segueix encara present a desgrat de l’abolició legal de l’esclavitud fa més de cent-cinquanta anys i més de seixanta de la derogació de les lleis “Jim Crow”, les vergonyoses normes segregacionistes pròpies del Sud dels EUA.

    L’origen «blanc» dels esclaus medievals a casa nostra, en canvi, va facilitar la seva integració. De fet, Joan Manuel Cabezas antropòleg cultural marxista, arriba a afirmar (ignoro basant-se en què) que el personal ros autòcton no prové tant de l’ascendència diríem històrica de celtes, visigots i francs ni de la transferència secular de població ultrapirenenca a la Catalunya de l’edat moderna, sinó de l’entrada d’esclaus ... eslaus (noti’s el parentiu etimològic dels mots) a través dels nostres ports.

    El cert però és que la potència de l’influx cultural nord-americà determina que, també aquí, moltes persones associïn esclavitud amb negritud, cosa completament errònia a Europa.

    El mimetisme però s’ha estès fins a tal punt que, en ideòlegs i grups de l’extrema esquerra, la CRT (Teoria Crítica de la Raça, per les seves sigles en anglès) està prenent força en aquest costat de l’oceà. La CRT proposa una mena de racisme invers, que converteix als «blancs» en uns «dolents» ontològics donada la nostra condició de descendents d’amos i capatassos d’esclaus.

    De fet, a l’Europa mediterrània, qui tindria ascendents esclaus més propers en el temps, no són pas els nouvinguts subsaharians. Som els autòctons. Però en política, què importen els fets contrastats quan un bon relat inventat té èxit?

    Comentarios
    Multimedia Diari