Ja torna la prima de risc, estarem entretinguts

Us recordeu de la prima de risc? Durant els anys posteriors a la crisi econòmica iniciada el 2008 no es parlava d’una altra cosa. Tot ens fa indicar que d’aquí a poc temps els noticiaris i la premsa tornarà a parlar cada dia de l’evolució de la prima de risc.

El periodisme s’ha convertit en una mena de reality show on cal canviar aviat de registre per no avorrir l’audiència. El 2020, el nombre de contagiats i els morts per coronavirus ocuparen tots els espais informatius; el 2021, la carrera per les vacunes contra el virus va ocupar el primer lloc del rànquing; i durant els primers mesos del 2022, el nombre de refugiats i els morts del conflicte bèl·lic van desbancar la pandèmia. Ara que el relat de la guerra s’estanca i faríem bé en centrar-nos a resoldre el conflicte, torna a aparèixer en escena la nostra prima de risc.

Els diaris, totes les cadenes de televisió, els periodistes, els tertulians i tots els qui tenen per dir la seva ja tornen a parlar de la prima de risc. Aquest personatge un xic misteriós és un vell conegut per a nosaltres. Sembla que per alimentar la narrativa i buscar responsables de les crisis els grans estrategues de Brussel·les no tenen millor argument. El relat és sempre el mateix: primer buscar els culpables, després treure a passejar l’espantall de la prima de risc i, a poc a poc, preparar el terreny per desviar els costos cap al sud d’Europa. Aquesta seqüència és va aplicar fil per randa en la passada crisi de la bombolla especulativa del 2008.

Deia el gran economista Joseph Schumpeter que tan important com la teoria és tenir bona memòria. Faríem bé en recordar què va passar els anys següents al 2008. És cert que a l’Estat espanyol institucions com el Banc d’Espanya o la CNMV no varen fer gaire cosa per aturar la gran especulació de la banca privada, i és cert que hi varen haver alguns excessos com en totes les bombolles, però també ho és que les autoritats europees, controlades pels països del nord, no van donar suport a Espanya, Itàlia, Grècia, Portugal i Irlanda en el moment de finançar el seu dèficit públic.

Alemanya i Holanda volia escarmentar els països del sud pel seu malbaratament i descontrol, tot i que la realitat era que els països del sud gasten menys que els països del nord encara que també hi ingressen molt menys. Aquesta falsa idea que els països del sud havien viscut per sobre de les seves possibilitats es va estendre per tot Europa i va permetre a Alemanya traslladar la responsabilitat de la crisi a Grècia, Espanya, Portugal i Itàlia, quan els seus bancs foren els veritables responsables. El Banc Central Europeu va fer molt poc per finançar els dèficits dels països mediterranis i la prima de risc va escalar sense control. Ara sembla que tornen a donar-se les condicions necessàries per tornar a tancar l’aixeta als... ‘dolents del Mediterrani’.

Si fem una mica de memòria, la prima de risc és la diferència entre l’interès que es paga pel deute d’un país i el que es paga per un altre. A l’eurozona es calcula com la diferència entre la rendibilitat del bo alemany a 10 anys i del país que volem calcular la prima de risc. És important perquè indica els interessos que hem de pagar de més respecte al bo alemany.

Ara bé, el BCE, com tots els bancs centrals, pot controlar quan vulgui la prima de risc de tots els països membres de l’eurozona, encara que no ho reconeixeran obertament. Només cal que el BCE injecti diners amb la compra dels bons públics que tenen els inversors a les seves carteres. Mario Draghi, president del BCE així ho va fer a l’estiu del 2012 quan estava en perill el mateix euro, després de pronunciar la tan recordada sentència: «faré tot el que calgui per preservar l’euro. I creguin-me, serà suficient».

Ara estem a les portes que cada dia ens tornin a bombardejar amb la prima de risc. El conflicte bèl·lic serà llarg i el seu cost econòmic, abundós. I a més, el model del mercat energètic imposat per Brussel·les penalitza sobretot els països que no som dependents del gas i el petroli rus. No som els responsables de res, però tot fa pensar que es torna a buscar culpables entre els països del sud d’Europa. Tots els dies escoltarem la mateixa cançó... Sempre la mateixa història.