L’epicentre gallec

Amb l’elecció de l’expresident de la Xunta Alberto Núñez Feijóo com a nou president estatal dels populars, Galícia es confirma de nou com el principal graner de lideratges dels afiliats del carrer Gènova, després de les dècades de l’exministre Manuel Fraga i de les legislatures de Mariano Rajoy a la Moncloa. Si Feijóo serà cap de llista al Congrés de Diputats a les eleccions de l’any vinent, sembla que les pesqueres terres atlàntiques també oferiran un altre cap de llista a una formació d’àmbit estatal, amb la ministra Yolanda Díaz liderant l’espai de Podemos i les confluències que hi orbiten.

Que dues de les quatre o cinc llistes d’àmbit estatal amb més pes a la carrera de San Jerónimo siguin liderades des de Galícia no deixa de ser sorprenent, però també pocs recorden que l’embrió del fenomen morat va originar-se justament a les eleccions autonòmiques gallegues del 2012, quan un jove politòleg de la Universitat Complutense, Pablo Iglesias, va estimular i observar el creixement d’una nova marca galleguista i d’esquerres liderada per un tòtem de la política: Xosé Manuel Beiras, creant una disjuntiva dual dins del nacionalisme gallec històric que ell mateix havia conformat durant anys a través del Bloque Nacionalista Galego (BNG) que avui lideren Ana Pontón i Néstor Rego com a segona força al parlament del Pazo de Hórreo.

La potència discursiva del Beiras dels anys noranta havia fet transcendir el seu carisme dialèctic des d’A Reboraina –la seva finca als afores de Santiago–, travessant les fronteres gallegues i convertint-se també en un referent a Catalunya, amb la Declaració de Barcelona i la seva amistat personal amb dirigents de l’esquerra catalana, com Josep-Lluís Carod-Rovira. Entre les moltes conferències de Beiras, també n’ha pronunciat al Palau Bofarull de Reus i al Campus Catalunya de la URV a Tarragona.

El nacionalisme gallec, però, ve de lluny i té una figura clau en l’assagista Alfonso Daniel Rodríguez Castelao (Rianxo, 1886 – Buenos Aires, 1950), metge, polític i dramaturg que també va tenir relació amb el catalanisme de la primera meitat del segle XX i algunes connexions tarragonines. Per exemple, el 1938, Castelao formava part del comitè organitzador del centenari del naixement del pintor vuitcentista reusenc Marià Fortuny (1838-1874), per bé que la Guerra Civil va impedir que se celebrés bona part del programa previst; i també a Mèxic, ja després de la comtessa bèl·lica, Castelao va compartir actes amb dirigents republicans del Camp de Tarragona com Josep Andreu i Abelló. Uns anys abans, el 1932, Castelao i diversos diputats gallecs havien estat rebuts pel president Francesc Macià en un acte multitudinari a Barcelona, ciutat en la qual Castelao acabaria residint uns mesos abans de marxar a l’exili, com també visqué a València. A l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià del Monestir de Poblet podem trobar avui algunes referències interessants sobre la seva figura i aquell context històric.

Una de les fotografies icòniques de Castelao és de la peregrinació que temps abans, el 1924, va fer amb un grup d’amics al Pico Sacro, un cim muntanyós gallec ple de simbolisme a tot just dotze quilòmetres de Santiago, des del qual es divisen les torres de la Catedral, de la plaça de l’Obradoiro, i d’on provenen nombroses llegendes mitològiques. Des de fa una dècada, a finals de juliol (coincidint amb la proximitat de Sant Jaume, Dia de la Pàtria Gallega), un grup de caminants convocats per diverses associacions culturals com O Galo i Vagalumes, s’apleguen de nou al Pico Sacro per recordar i homenatjar la figura de Castelao a partir d’un text, «Alba de Glòria», que l’intel·lectual va escriure com a discurs durant la postguerra des del seu exili americà. Precisament pocs mesos enrere, l’historiador Marcos Maceira ha coordinat un volum que recopila els discursos que al llarg d’aquests deu anys, diversos escriptors i activistes gallecs han pronunciat des de la simbòlica muntanya al llibre De Compostela ao Pico Sacro (AC O Galo, 2021), que és, també, una panoràmica del moment actual i l’estat d’ànim de la societat, la cultura i la política gallega més compromesa amb la seva història recent.

Després de dos anys de pandèmia que van dificultar l’ascensió al cim, ara fa pocs dies, el mateix Marcos Maceira i un grup d’estudiosos i membres del teixit associatiu gallec han tornat a contemplar el centre de Galícia des de dalt del Pico Sacro, on hi ha construït un petit monestir amb una capella dedicada a Sant Sebastià. Tenint en compte la complexitat del moment actual i l’impàs polític dels nostres dies, sens dubte, aquest estiu, ascensions com les del massís esmentat o les caminades que puguem fer a les nostres comarques, per indrets simbòlics de les muntanyes de la Costa Daurada, de Prades, el Montsant o els Ports, ens poden anar bé per desconnectar de la intensitat quotidiana del dia a dia, recuperar el vincle amb els espais de memòria, d’història i natura, i recuperar forces de cara al setembre que s’apropa.