L’hidrogen de l’arc de Sant Martí i l’estufa de butà

L’estufa de butà de casa, on tot és elèctric, evoca crisi energètica. Tecnologia de fa dècades que torna a les llars ara que el fred ensenya les urpes de l’hivern. Mentrestant, divendres se signa a Alacant el projecte H2Med; l’hidroducte entre Barcelona i Marsella per transportar aquest vector energètic, i que tècnicament també podrà conduir gas. És la cimera euromediterrània (9MED) amb presidents o caps de govern de nou països de la ribera mediterrània; Portugal, França, Itàlia, Grècia, Malta, Xipre, Eslovènia, Croàcia i Espanya. L’objectiu és que el tub submarí estigui operatiu en vuit anys, el 2030.

Fa 20 anys la Unió Europea va recomanar als països membres que pel 2020 arribessin a interconnexions d’almenys un 10% de la potència de generació instal·lada. El 2014 va incrementar l’objectiu al 15% per a 2030. Les interconnexions internacionals, el 2021 van proporcionar un 0,4% de la cobertura de la demanda d’Espanya. Feu números. Anem tard.

Hi va França, on l’estufa de butà es cotitza a l’alça. Des de dissabte 19 dels 56 reactors nuclears estan aturats. Al país gal es preparen per talls puntuals de l’electricitat en hores punta a partir de gener. Hi ha un pla àmpliament explicat per Macron, en un escenari insòlit que arriba per falta de previsió i envelliment dels reactors, alguns amb corrosió i fissures.

Però Macron està de sort, a partir de gener de 2023, les centrals de gas i les nuclears –amb condicions determinades– començaran a considerar-se energies ‘verdes’ en la nomenclatura europea. Per tant, estaran subjectes a subvencions igual que les sostenibles. Així es va aprovar al Parlament Europeu, malgrat el vot en contra d’alguns països com Espanya.

L’hidrogen verd (procedent de les sostenibles) competirà amb l’hidrogen rosa (nuclear) i el blau (combustibles fòssils). Aviat tindrem tot l’arc de Sant Martí als fons europeus.

Per convertir l’energia elèctrica que ve de les renovables en combustible cal una tecnologia de transformació «tècnica i econòmicament interessant. És possible amb una placa fotovoltaica i un electrolitzador, però el procés és costós». I aquí la química té un paper clau. Ho afirmen científics de l’ICIQ en un podcast que es diu Blau de Prússia, per ells poso la mà al foc de l’estufa. Cal aconseguir que el procés sigui més competitiu. La clau, utilitzar materials comuns i econòmics per abaratir costos. Ciència bàsica per donar resposta a problemes comuns. I l’electròlisi requereix aigua, un problema afegit. «El sistema és robust, els dels electrolitzadors, però al seu cor, als elèctrodes, cal optimització per a que siguin competitius». Ho diuen els mateixos científics en aquest espai de l’Institut Català d’Investigació Química i Tarragona Ràdio.

Malgrat tot, Tarragona acollirà la planta d’hidrogen més gran de l’Estat. Serà l’electrolitzador més gran amb capacitat de 150 MW en la seva primera fase. La seva posada en marxa es preveu pel 2025 (cinc anys abans de l’H2Med). En una segona fase, que començaria a partir del 2027, la capacitat de producció d’hidrogen renovable s’incrementaria fins a 1 GW (el que produeix una central nuclear).

Sorprèn, però, que en el seu balanç anual la industria química reclamés plans realistes per fer possible la descarbonització, «altres tipus d’hidrogen baix en carboni, i no només l’hidrogen verd, que és l’únic que actualment contempla el full de ruta espanyol», en paraules del president de l’AEQT, Ignasi Cañagueral. Saben que trigarà temps en estar disponible en quantitats necessàries i a cost competitiu.

L’AEQT està adherida al projecte europeu, CCUS Zen Project, que té per missió la captura, utilització, transport i emmagatzematge de CO 2 (CCUS). O sigui, que les emissions de la indústria i la generació d’energia siguin baixes o nul·les per combatre així el canvi climàtic. Es busca la competitivitat i l’eficiència energètica de les plantes per adaptar-les i evitar l’emissió de tones anuals de CO2. Però la mare dels ous està en reaprofitar el que es continuarà emetent. La Refineria –en conjunt– emet 1 milió de tones de CO2 anuals, segons dades de les pròpies companyies.

Vist de fora, fa la impressió que hi ha diferents apostes en el cor de l’AEQT. Al territori tenim les dues grans multinacionals químiques del món, i la primera de l’Estat. I cadascuna festeja amb la tecnologia que li és més favorable, òbviament. A les llars, mentrestant, estufes de butà.

L’hidroducte entre Barcelona i Marsella és clau per deixar de ser una illa energètica i abaratir costos. Caldrà veure que en surt de la reunió de divendres (després dels dos pons) sobre un possible ramal fins a Livorno, a Itàlia, i per acabar la connexió entre Espanya i Portugal.

També caldrà estar atents al rumb de la Vall de l’Hidrogen Verd Catalunya, des de fa setmanes amb nova governança. Amb una direcció tècnica que penja de l’Eurecat, el Centre Tecnològic de Catalunya. Hi ha un pla d’acció que se suposa hem de conèixer aquest desembre. Allà també fan recerca en electrolitzadors, plaques i hidrogen, com a l’ICIQ.

Veurem si el vent verd i sostenible que arrossega ingents fons europeus bufa cap a Tarragona o més aviat cap a l’Aragó, més enllà de l’Ebre. De moment, vist el panorama, està clar que seguirem venen energia a França, enlloc d’importar-la, gràcies al desgavell de les nuclears. I seguirem lluny dels objectius europeus.

Això sí, amb les estufes elèctriques apagades i la de butà dels anys dels 600 a tot gas. Total, només hem reculat tres dècades.