La II República, encara

La II República fou el primer intent seriós d’establir a Catalunya i Espanya un règim democràtic, es a dir, que la sobirania resideix en una assemblea popular electe i el poder executiu no ès hereditari.

Tanmateix, la missió històrica del republicanisme hispànic fou remoure els obstacles a la modernització; potser per aixó mateix el republicanisme es troba mancat de contingut clar en la transició a la democràcia i fins a l’actualitat. En gran part, la cosmologia republicana es perdrà en l’exili del 1939.

Els llargs anys de dictadura criminalitzaran amb polítiques de memoria permanents, als llibres de te, al NODO i més tard a la televisió els assoliments de la república en pau. En cap cas podem acceptar la visió revisionista i retrospectiva imposada pels vencedors de la guerra i els aparells d’estat que controlaren quasi quatre dècades.

Les Repúbliques, el 1873, com al 1931 constitueixen episodis de democracia no coronada a Espanya, neixen per la descomposició de la Monarquia, ambdues seràn derrotades per la violència militar.

La incidència de la política en la toponimia urbana en un i altre cas és significatiu ja que els noms dels carrers haurien de reflectir el canvi de règim. Fou aquesta una acció fàcil d’emprendre i efectista, tampoc inmediata ni unànime com es desprèn de les pràctiques adoptades als pobles del Camp de Tarragona.

Ultra la reafirmació republicana pretendran recuperar noms populars, catalanitzar els existents i palesar la nova situació política laicitzant capgirant l’aclaparadora toponímia derivada del santoral catòlic, majoritària arreu del país.

Només alguns exemples il·lustren el que intento enfatitzar. Els carrers de l’Esglèsia o de Sant Isidre de Valls esdevenen Francesc Macià i 14 d’abril o a Reus on una comissió municipal ad hoc troba entorpida la seva tasca per les dificultats en la selecció de les propostes o les sovintejades ingerències de la Cambra de la Propietat Urbana.

Així la proposta de l’Agrupació socialista de denominar Pablo Iglesias el carrer de Sant Joan o la de la Federació Obrera Local que modificava la tradicional acepció de Plaça de la Sang per Plaça del Primer de Maig, formulades el 1932 no seran efectives fins març de 1936, en un llarg estira i arronsa pel control simbòlic de l’espai públic entre propietaris urbans i organitzacions obreres com així passarà en alguns pobles petits, sovint enmig d’episodis de confrontació civil, com quan els carrers de Sant Joan i Sant Isidre de Rodonyà passen a dir-se Fermí Galán i de García Hernández o l’Arrabal de les Creus de Constantí que es batejarà Rafael de Casanova.

Sovint una festa popular convocarà tothom i a tot arreu per procedir i celebrar els canvis de retolació; uns actes de propaganda partidària de la majoria de govern municipal, en definitiva, presència reiterada en l’espai públic del clima de festa popular amb que fou proclamada la República.

A la Selva del Camp, amb la participació del governador i la benedicció del rector, es posa amb solemnitat una làpida que dóna el nom de plaça de la República a l’antiga Plaça de l’Ajuntament, a finals d’abril de 1931, que s’acompanya amb una ballada de sardanes; el protocol inclou un vi d’honor i la cloenda del cerimonial amb La Marsellesa i el Cant del Poble.

Els eixos ideològics que caracteritzen les noves retolacions es poden sistematizar al voltant de les reivindicacions republicanes coetànies: plaça de la República, del 14 d’abril, Galán i García Hernandez seràn noms habituals a les viles i ciutats.

La memòria republicana federal decimonònica serà simbolitzada pels Castelar, Salmerón, Pi i Margall o Figueras, els quatre presidents d’una aventura que durà entre l’onze de febrer de 1873 i el 24 de gener de 1874. El catalanisme cultural el representaran els carrers dedicats a J.A. Clavé, A. Guimerà, J. Verdaguer o Martí Julià. El símbols i mites del catalanisme polític s’evocaran amb làpides de carrers dedicats a Rafael Casanova, Pau Claris, Prat de la Riba, Macià, 11 de setembre.

Altres denominacions de caràcter obrerista homenatgeran Pablo Iglésias o el Primer de Maig com també n’hi haurà, menys, dedicades a líders republicans espanyols com Alcalá Zamora o Manuel Azaña que completaran el nou repertori del nomenclator signe dels nous temps polítics. Els noms populars, de tradició medieval, es conserven rarament més aviat son substituïts, una dada significativa a retenir, just al contrari del que succeirà en la transició a la democràcia a partir de 1979 quan es procedeixi a la supressió de la toponímia imposada per la dictadura.

Certament no era una comesa gens fàcil reemplaçar els simbols i imatges de la monàrquia catòlica prou reconeguts i sedimentats com així s’observa en la conmemoració de l’aniversari de la fallida primera República de 1873 a Tarragona on l’impetu memorial partia de les places fortes del republicanisme.

Tanmateix, a més de la pluralitat hispànica que volia reconèixer l’Estat integral, sorgia la dificultat en trobar simbols que fossin prou multivalents per a salvar la distancia entre les forces liberales i obreres en el camp republicà, sense caure en la contaminació de les inclinacions internacionalistes de les organitzacions dels treballadors, la qual cosa estimulà el recurs als propis herois locals per al calendari republicà de festivitats com a Alacant, ciutat nadiua d’Emilio Castelar, president de la primera República que no va tenir cap impacte fora.

El 14 d’abril, un dia que podia tenir un paper simbòlic integrador tampoc ho assolí ja que la celebració va encarnar un missatge difús i ambivalent «que difería radicalmente según el lugar y el humor político del año».