La política i el sentit comú

Quan el 2012 François Hollande va obtenir la victòria a les eleccions presidencials franceses amb les sigles del Partit Socialista, pocs podien preveure que una dècada després, la formació històrica de François Mitterrand o Lionel Jospin passaria per unes hores tan dramàtiques.

El vespre d’aquell 6 de maig d’ara fa deu anys, la plaça de la Bastilla de París es va omplir per celebrar els resultats d’una nit electoral que impedien la reelecció del conservador Nicolas Sarkozy i obrien les portes de l’Elisi als socialistes francesos d’Hollande. Una dècada després, l’alcaldessa de París, Anna Hidalgo, va aconseguir tot just un 1,73% dels vots a les presidencials que van tenir lloc aquesta primavera i el PSF va haver de ressituar-se amb rapidesa –no sense discrepàncies internes– en una llista liderada per Jean-Luc Melenchon a les legislatives d’ara fa unes setmanes, per no quedar totalment fora de joc.

El cas dels socialistes francesos és només un exemple que evidencia la volatilitat de la política i la fragilitat dels partits d’avui. Una volatilitat vaporosa que no entén de colors polítics que podem circumscriure, en part, al relleu generacional dels votants i als nou hàbits de consum que, al mateix temps, sintetitzen una manera diferent de relacionar-se amb els afers públics de la que havia tingut la generació precedent. Aquest no és, però, un cas únic de l’Hexàgon ni del Palau de l’Elisi.

Si a França, Marine Le Pen va obtenir gairebé un 42% de vot a la segona volta de les presidencials franceses d’enguany, a l’altra banda del Canal de la Mànega, la situació tampoc és gaire més estable. Després dels titulars de diari i les pressions d’aquests darrers mesos, la continuïtat del primer ministre britànic, Boris Johnson, sembla ja definitivament sentenciada, per bé que l’encara inquilí del 10 de Downing Street és un home de sorpreses i tot i la seva dimissió, encara té uns mesos de marge per intentar revertir el seu anunci. Sigui com sigui, Westminster haurà de gestionar al llarg del pròxim any, la voluntat renovada del govern escocès de celebrar un segon referèndum d’autodeterminació, que Nicola Sturgeon –ministra principal d’Escòcia i líder de l’independentista SNP– ja ha marcat al calendari, fixant-lo pel dijous 19 d’octubre de 2023. Les enquestes apunten que, a diferència d’allò que va passar el setembre del 2014, el Brexit reforçarà la campanya dels partidaris de la secessió i el seu resultat a les urnes.

És possible que la proposta escocesa afegeixi un grau més de dramatisme al govern britànic o, en canvi, que Londres mostri al món que és possible resoldre els conflictes polítics de manera satisfactòria si hi ha bona voluntat per part de totes les parts. Ho sabrem ben aviat.

En tot cas, al vell continent qui té una llarga experiència en crisis polítiques i canvis anticipats de govern és Itàlia, que aquests dies viu una nova prova de foc per assegurar, o no, l’estabilitat de l’executiu. Així, després que el país romà hagi tingut set primers ministres en una dècada, el Moviment Cinc Estrelles (M5S), fundat en el seu moment pel còmic Beppe Grillo i que ara lidera –en plena escissió interna– Giuseppe Conte, ha enviat un ultimàtum a l’actual Mario Dragui per redreçar els seus plantejaments econòmics i la seva acció exterior, si no vol veure minada la seva coalició de govern.

També molta d’aquesta inestabilitat parlamentària és fruit de no donar una resposta adequada a les problemàtiques quotidianes de la ciutadania i als reptes de la societat d’avui. I una representació de molts dels casos descrits podem trobar-la també a casa nostra, amb el joc de declaracions i contradeclaracions de regat curt als quals estem massa acostumats. Tanmateix, per sort, darrere d’aquests grans titulars i de les no sempre lògiques dinàmiques de partit, hem de reconèixer que hi ha també molta gent amb vocació de servei públic i de contribuir al benestar dels seus veïns.

A poc menys d’un any per les eleccions municipals, aquesta dicotomia torna a posar-se damunt de la taula. Alcaldes i regidors, sobretot de municipis petits, representen molt sovint –sempre hi ha excepcions– la cara més sacrificada del món polític i, siguin de govern o d’oposició, exemplifiquen les bondats d’aquells que dediquen una part del seu temps a millorar les seves poblacions sense gairebé pressupost en cap partida i gestionant el millor possible aquell finançament públic que, recordem-ho, prové dels impostos i els sacrificis de la ciutadania.

Així, si el sentit comú que caracteritza l’actuació de molts alcaldes de petits pobles s’extrapolés també a parlaments i governs d’aquí i de fora, ben segur que la despesa pública estaria millor enfocada i la política tocaria més de peus a terra.