D’uns anys cap aquí, es constata en la ciutadania una certa desafecció per tot el que fa referència a l’acció política, al servei als altres, al compromís en entitats. Cada vegada, la formació, tècnica i moral, i la qualitat dels nostres dirigents multinivell són més pobres, el que comporta confrontació a la societat i la degradació dels serveis públics i de l’atenció a les persones: la salut —augmenta la necessitat de sanitat privada—, l’educació —pitjors resultats internacionals i títols cada vegada més devaluats—, l’habitatge —més inassequible— o els trens —rodalies, mercaderies perilloses per les nostres ciutats...— en són alguns aspectes evidents dels nostres dies.
Tenim la sensació que fa alguns anys potser sí que hi havia una autèntica vocació (que ve de vocare, cridar) de servei, de voler promoure el bé comú des d’una responsabilitat de poder. A la Bíblia, Déu crida a les persones, que són lliures de respondre o no. Cal estar alerta, perquè difícilment s’escolta la crida si s’està envoltat de soroll. Molts d’aquells servidors públics s’hi dedicaven inclús arriscant els seus ingressos o el seu prestigi personal. Ara, molts només han fet ‘carrera’ política, professionalitzant-se i prenent les seves decisions segons la quantitat de vots que poden guanyar o perdre en un barri o en un col·lectiu seguint les enquestes, les xarxes socials o segons el que pensen els lobbies que li han donat suport, tot preparant la seva pròxima ‘porta giratòria’, prescindint dels grans ideals que haurien de regir el seu dia a dia i d’escoltar experts independents. Ja deia Chesterton que hi ha un home públic inèdit: el que diu el mateix en públic que en privat. Hi manca coratge; hi sobra mediocritat.
Jesús va ser molt clar en dir que no havia vingut pas a ser servit, sinó a servir (Mc 10, 45) i va reprendre als fills de Zebedeu quan li van demanar un lloc preeminent al seu costat dient-los que qui vulgui ser gran, que serveixi els altres i qui vulgui ser el primer, que sigui esclau de tots (Mc 10, 35). Que lluny que estem d’això i què a prop dels grans elogis, dels grans sous, de l’egoisme, de l’hedonisme, dels privilegis i del «què hi ha d’allò meu?». Pocs escolten i pocs s’ho miren a l’hora d’aconseguir tot això tant temptador perquè, al cap i a la fi, són diners públics, diners ‘de ningú’.
La democràcia està en crisi, podem pensar. Ens conformem sovint en votar cada quatre anys i ens podem conformar en cercar la solució en els perfectes ‘guardians de la cosa pública’; però cal recordar que aquests han estat la inspiració dels pitjors dictadors de la història, que s’han cregut —i es creuen— els millors per a guiar el seu poble cap a un món millor, però els han dut sempre a la guerra, a la misèria i a la fam. Millor el pragmatisme de Sant Pau quan diu que qui aspiri a governar una comunitat, primer ha de saber governar casa seva i mantenir els seus fills en l’obediència amb tota dignitat, «perquè, si no sap governar casa seva, com podrà cuidar l’Església de Déu?» (1 Tim, 3).
Aquest pobre exemple que ens dona la gestió de la ‘cosa pública’ impregna el teixit social i associatiu, cada vegada més intervingut i més subvencionat, i menys contrapoder (Rerum Novarum, 26). Detectem una manca de vocació de servei també a la manca de relleu a les associacions i grups culturals i socials, que té molt a veure amb la por al compromís —que també es veu en la davallada de matrimonis i en tantes altres coses—, i que tan bé va als poderosos.
Compromís vol dir complir, vol dir renúncia a coses pròpies i a altres coses; és posar pel davant fer el bé a la societat o a un grup que ho necessita. Les persones tenen ja prou obligacions laborals i de formació, a més d’infinitat d’ofertes de lleure que, siguem sincers, sovint no porten enlloc.
El filòsof Byung-Chul Han ja ho diu: «El lleure s’ha convertit en un insofrible no fer res». No saben que la felicitat està en la generositat i no en l’egoisme. Eduquem els joves perquè es comprometin? Tot parteix de l’educació, com ja deia Aristòtil. A totes les professions hi ha d’haver vocació de servei, perquè funcionin; s’ha de superar «a les tres em cau el boli de la mà» o el «pel que cobro...».
L’Evangeli diu: «no jutgeu i no sereu jutjats» (Mt 7). D’acord, no tothom és igual. Però sí que hauríem de ser més exigents amb els que ens manen, les decisions dels quals s’haurien de guiar per la protecció de la dignitat humana i pel bé comú. Ens hi juguem massa.
