Per què Mont-roig? I per què no?

Fa poques setmanes, des de Corea, ILJIN, grup empresarial cotitzat en borsa, va anunciar que implantava a Mont-roig del Camp la seva factoria europea per a fabricar components per a bateries elèctriques. Es tracta d’una de les inversions industrials més grans que ha rebut Catalunya en les darreres dècades. Imagineu l’abast local. Ha estat una gran notícia per al municipi, excel·lent, que lluny de semblar exagerat suposa un abans i un després per al nostre futur, en l’esdevenir econòmic i les oportunitats laborals. La nostra economia local actual (en comú, segurament, amb altres poblacions de costa) pateix del monocultiu d’un sector serveis vinculat majoritàriament al turisme. El nostre nivell d’atur registrat es troba per sobre de la mitjana catalana i estatal la major part de l’any, i la qualitat de l’ocupació és generalment baixa. La generació de 500 llocs de treball qualificats directes en els pròxims anys, gràcies a la implantació d’aquesta fàbrica, entreveu un futur molt diferent, esperançador. Obre noves expectatives i oportunitats que repercutiran, per la seva magnitud, no només al municipi. Aquesta inversió és un projecte de territori, de país. És una aposta guanyada gràcies a un bon joc de mans i amb les cartes de l’ocupació de qualitat, l’economia verda, la diversificació econòmica, l’alta tecnologia i la reindustrialització. Cinc de cinc. Repòquer.

Una de les preguntes que més m’han fet els mitjans de comunicació des que es va fer pública la notícia ha estat com és possible que una inversió d’aquestes característiques hagi «caigut» a Mont-roig del Camp. La pregunta, com de vegades passa, porta amagada una altra pregunta en si mateixa: és possible que aquesta inversió no hagi anat a parar a Barcelona o la seva àrea metropolitana? I és que fa anys que una inversió d’aquestes característiques no es feia (o no es deixava fer) al Camp de Tarragona. Sempre ha estat coneguda per tothom la força que genera el centralisme de Barcelona davant d’inversions importants. Però aquesta vegada, i esperem que serveixi de precedent, una indústria capdavantera que fabrica un component bàsic per a les bateries de liti, i especialment les utilitzades en els vehicles elèctrics, ha decidit invertir 600 milions d’euros en un municipi del sud de Tarragona.

Per primera vegada en dècades, el nostre territori rep una inversió no relacionada amb la indústria nuclear o química, o turística i d’oci. Per primera vegada, el territori rep una inversió hightech, la implantació d’una indústria puntera, amb una gran oportunitat de creació de llocs de treball qualificats. Per primer cop encapçalem alguna cosa que desperta futur i esperança a un territori no prou considerat al conjunt de Catalunya.

Tornant a la pregunta. Per què Mont-roig del Camp? No quedaria bé dir només que perquè hem fet les coses bé a casa nostra. Que també. Tenint l’oportunitat de trossejar una gran superfície industrial per posar-hi les típiques naus, vam voler preservar-lo per a una gran indústria, que generés molts llocs de treball, i que es vinculés amb l’economia verda. Era la nostra obsessió, no acceptar qualsevol cosa. I prou crítiques que vam rebre, perquè la cosa no ha estat ràpida. D’inacció amb el polígon, ens havien acusat. El temps, evidentment, ens ha donat la raó.

Però com deia, no només hem fet les coses bé nosaltres. ACCIÓ de la Generalitat i l’equip del conseller Roger Torrent han treballat de valent per aconseguir que aquesta gran inversió no marxi a altres països europeus. Han fet, fan, una feina excel·lent i aprofito aquesta tribuna pública per a agrair-los la tasca i felicitar-los. I encara aniré més enllà, perquè sembla que el govern de l’Estat no hagi tingut cap paper en aquesta història, però no és així. També se li ha d’atribuir una part de l’èxit, sobretot a la Secretaria d’Estat d’Indústria amb el Raül Blanco al capdavant. I és que l’aposta decidida per la indústria de la mobilitat elèctrica, on destinarà 3.000 milions d’euros d’incentius a través d’un PERTE per rellançar el sector de l’automoció espanyol, també ha fet decantar una balança plena d’oportunitats. Avantatges que ILJIN ha sabut captar descartant instal·lar-se a Suècia o Hongria, on tenia els seus principals clients. Fons, europeus, que el govern de Pedro Sánchez ha sabut destinar intel·ligentment.

Així doncs, això no ha estat cosa d’un o de dos. N’hi ha uns quants que hem fet la feina que tocava. Des de la Generalitat, passant per l’Ajuntament i el govern espanyol, i fins a la Unió Europea. Tots hem estat peces, en més o menys mesura, que hem contribuït a concretar aquesta inversió.

Si una lliçó hem d’extreure de com han anat les coses, és el fet que quan les administracions col·laboren en lloc de competir, les coses surten. Una lliçó que em sembla especialment interessant per a un territori, el nostre, que va més enrere del que li tocaria. Segurament perquè quan han arribat els moments –les oportunitats–, qui ho havia de liderar competia en lloc de col·laborar. I mentrestant, l’àrea metropolitana de Barcelona, o Girona, anaven fent.

Un col·lega, i no del meu partit, em va dir en assabentar-se de la inversió que li havia generat esperança i ganes de treballar per aconseguir coses que semblen massa difícils. I és que potser ens ha arribat el moment. Com a territori ho podem fer, només ens cal confiança, il·lusió i cert orgull. Perquè quan em pregunten «Per què Mont-roig?», a mi m’agafen ganes de dir «I per què no?». Cal arromangar-nos perquè Catalunya torni a ser el referent econòmic que era fa uns anys. Com diuen dues persones de prestigi lligades al territori, el Roger Pla, exgerent de la Regió Sanitària, i l’Agustí Segarra, catedràtic d’Economia de la URV, la Catalunya Sud té tot el potencial. Si ens ho imaginem, ho podem fer realitat. Deixem de competir i posem-nos a treballar plegats.