Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Secciones
    Canales
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    Redescobrir Palau Ferré

    09 julio 2023 20:35 | Actualizado a 10 julio 2023 07:00
    Francesc Marco-Palau
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    L’estiu de 1973, ara fa mig segle, una expedició d’universitaris nord-americans travessa l’Atlàntic. El centenar d’estudiants i professors del comtat de Columbia aterren a l’aeroport de Barajas i d’allà, en autocars, es desplacen fins a Catalunya.

    El viatge, liderat per l’hispanista nord-americà Alfred E. Tonolo, del Departament de Llengües Modernes de la Universitat de Bloomsburg, a Pennsilvània, té com a destinació clau el Camp de Tarragona, amb el propòsit de conèixer en persona el pintor Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000).

    A Montblanc, els acadèmics estatunidencs queden meravellats pels olis de l’artista, amb aquelles figures femenines d’ulls ametllats que tant caracteritzaran la seva obra pictòrica, amb els coloms de la pau, els minotaures picassians, les síndries vermelles i el raïm més proper.

    Amb els gira-sols intensament grocs, els peixos simbòlics, els arlequins de la Commedia dell’Arte italiana, les composicions mitològiques de la cultura grecollatina, i els paisatges primaverals de la seva Conca de Barberà, els nord-americans s’endinsen en l’imaginari personal i artístic del pintor de la realitat empírica, dins del qual trobem la seva vocació postcubista, i l’expressionisme cromàtic, i la influència fauvista.

    Montblanc, a més de ser la seva vila natal, és la seva referència vital. Precisament per això, l’extensa commemoració del centenari del seu naixement, que va tenir lloc amb actes i exposicions arreu de Catalunya, va cloure’s amb una retrospectiva panoràmica a l’antic convent de Sant Francesc de Montblanc immortalitzada pel fotògraf Pere Ferré en una emotiva portada del Diari ideada per la directora Núria Pérez, que seguia el fil de continuïtat d’aquells recordats reportatges de dècades enrere, sovint il·lustrats amb delicioses instantànies de Segú Chinchilla.

    Palau Ferré es manté sempre fidel al figurativisme. Per a ell «cal tornar a la figuració, però amb l’experiència de tots els ismes»

    I és precisament a l’hemeroteca, a les pàgines d’El Noticiero Universal, a les notícies de la Tele/eXpres, als reportatges de Destino, i a les portades d’El Correo Catalán, on constatem la transcendència social que les pinzellades de Palau Ferré van tenir a la dècada dels anys cinquanta, seixanta i setanta.

    I si Montblanc era l’indret on Palau Ferré feia realitat les seves formulacions pictòriques, i on donava a la seva pintura la misteriosa i reposada alegria de les retrobades, Barcelona i París havien estat els seus fonaments constructius. Així després dels anys formatius a la capital catalana, a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi, amb la primera exposició individual a la Sala Gaspar i amb l’aparador col·lectiu dels Salons d’Octubre, l’artista fa el pas al París dels anys cinquanta, on es formulen i conviuen els més diversos corrents internacionals de l’art i on ell aprofundeix en la seva passió per l’escultura. «París és una experiència que et marca. És la ciutat de la bohèmia i de l’art», rememorava Palau Ferré.

    I aquesta projecció exterior, i aquest contacte amb allò que passava a Montmarte o a Montparnasse, s’incorpora i sintetitza també amb la tradició i les arrels medievals, ja que Palau Ferré –com altres noms d’aquella generació de la postguerra i de la represa– tractaven d’arrelar-se dins de les grans constants de la pintura catalana que havien fet possible el miracle dels murals romànics. Això sí, en un context d’auge general de l’art abstracte –i l’esclat de l’informalisme–, Palau Ferré es manté sempre fidel al figurativisme. Per a ell «cal tornar a la figuració, però amb l’experiència de tots els ismes».

    És precisament al voltant de l’art català de postguerra que aquesta setmana ha tingut lloc al Museu Nacional d’Art de Catalunya una interessant trobada generacional per compartir projectes i mirades relacionades amb artistes destacats de les dècades centrals del segle XX, amb l’objectiu de projectar de nou les segones avantguardes als nostres dies.

    Durant la sessió de treball monogràfica, el director del MNAC, Pepe Serra, i el conservador Àlex Mitrani van fer èmfasi en la potència d’una generació talentosa que va haver d’obrir-se camí en un context ple de dificultats.

    «Que davant els meus quadres puguin sentir una satisfacció per viure idèntica a la que gaudia jo en el moment de pintar-los»

    Així, l’exemple del MNAC és especialment rellevant, ja que és imprescindible que les institucions artístiques posin en valor els nostres creadors i facin un pas endavant a l’hora de renovar discursos culturals, fet que els permet actualitzar i reequilibrar plantejaments, tot recuperant figures i tendències que malauradament el pas del temps havia fet oblidar.

    D’aquesta manera, també pel que fa al patrimoni cultural i artístic, és crucial tenir una visió global i transversal del país, de les seves fortaleses i de les seves potencialitats, com va constatar-se al palau de Montjuïc.

    I és així que pren encara més valor la continuada tasca de recuperació del llegat del pintor Palau Ferré que estem duent a terme aquests darrers anys, estudiant les diverses etapes de la seva trajectòria, i documentant i catalogant el conjunt dels seus quadres, dels dibuixos, de les ceràmiques i del seu vessant escultòric.

    D’aquesta manera, Palau Ferré torna a situar-se com un dels noms singulars de l’art català de la segona meitat del segle XX. I, al mateix temps, ja estem preparant noves iniciatives perquè tothom pugui gaudir de les seves pintures plenes d’intensos colors. Com deia Palau Ferré: «Que davant els meus quadres puguin sentir una satisfacció per viure idèntica a la que gaudia jo en el moment de pintar-los».

    Comentarios
    Multimedia Diari