Sector agroalimentari i renovables: hi ha territori per a tots (segons l’Idescat)

A la vida, i molt especialment en els conflictes d’interessos, els arguments són una habilitat molt preuada per defensar la nostra postura, les nostres preferències, els nostres interessos. Ho sabem des de l’antiga Grècia, quan els sofistes van renunciar, com feien les diverses corrents filosòfiques de l’època, a buscar la veritat per passar a usar la filosofia com a argument al servei de determinats interessos. Segur que han pensat que vivim en una època força marcada per aquest estil, oi? Especialment en l’àmbit de la política, tot i que no només en la política.

Afortunadament, però, hi ha quelcom que ens permet objectivar els debats i destriar el gra de la palla a l’hora de valorar els diversos argumentaris: les dades. I també vivim en una època en què en tenim moltes, segurament massa. En el fals conflicte entre sector primari i energies renovables per l’ocupació del territori un cop d’ull a l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) ens pot ajudar a posar llum a la foscor.

Aquest organisme de la Generalitat publica periòdicament dades d’interès sobre el país, tant a nivell demogràfic com econòmic, entre d’altres àmbits que ens permeten afinar en la foto mental que tenim de la realitat que ens envolta. I molt important per a qualsevol anàlisi: de l’evolució històrica de tots aquests indicadors, una perspectiva que enriqueix les conclusions que puguem extreure.

Un d’aquests índexs és el de la superfície agrícola utilitzada (SAU). L’IDESCAT revela que entre el 1995 i 20216 la SAU, que és la suma de les terres cultivades i de les pastures, ha augmentat, tot i que els cultius han perdut pes específic en favor de les pastures, el que probablement és símptoma d’una variació en el model agrícola i ramader.

També és interessant veure com l’evolució de la superfície cultivada i la mà d’obra destinada a la pagesia no segueixen la mateixa tendència. De fet, la quantitat de pagesos ha disminuït molt més que la superfície cultivada, efecte normal en una societat en constant progrés, mecanització de tasques i augment de la productivitat. Segurament, algun ferm defensor de la IA ja veu un club selecte de pagesos darrere d’un ordinador controlant un exèrcit de robots aguantant fred, calor, mal d’esquena i cansament.

En definitiva, es tracta d’un sector que, com qualsevol altre, es veu supeditat a l’evolució de l’entorn tecnològic, econòmic i social. Però això no vol dir que desaparegui, que perdi superfície conreable, que deixi de produir, que deixi de generar paisatge i sostenibilitat alimentària i altres aportacions positives a l’interès general. I ho seguirà fent, tot i l’evolució i transformacions que seguirà experimentant, com tots els sectors.

Per què dic tot això? Doncs per donar context a una realitat que tenim entre mans avui i que hem de reconduir en els propers 25 anys, amb un objectiu molt clar fixat al 2050. Estarem tots més o menys d’acord que cal fer la transició energètica per tenir un mínim de garanties que mantindrem una certa habitabilitat ambiental, que cal frenar el canvi climàtic i que, entre moltes altres coses a fer, hem de substituir l’energia d’origen fòssil per la renovable. També estarem d’acord en què les plaques fotovoltaiques les hem de posar allà on puguem connectar les instal·lacions a les xarxes elèctriques d’evacuació i que cal utilitzar primer cobertes industrials, espais antropitzats, és a dir, ja alterats per l’activitat humana. Amb tot això es busca que afrontar el repte de la transició energètica minimitzi els impactes sobre el territori.

Però aquesta voluntat de fer allò que necessitem amb el mínim impacte és un discurs que ja ens ha fet perdre 10 anys. I el temps no s’atura. Mentre els nostres veïns de l’Aragó han fet la seva feina, millor o pitjor, nosaltres assumirem 154 km de línia d’Alta Tensió i ni un kW generat. I és la pròpia Generalitat qui ha marcat els objectius (PROENCAT): 19.394 MW fotovoltaics instal·lats a terra al 2050. És aquí quan comencem a parlar del concepte «instal·lats a terra». Sabem què hem de fer i per saber on ho hem de fer la Generalitat ha elaborat el PLATER (Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables a Catalunya), que té cura de preservar els espais d’interès agrològic.

Tornem a la estadística: l’IDESCAT diu que el 2021 tenim 769.062 hectàrees cultivables, algunes en producció, altres no. Quin percentatge deu estar sense conrear? Un 15%? Un 10%? Un 5%? Potser algú del sector ens ho sabria dir. El que jo si puc dir és que amb la meitat d’aquest 5%, concretament amb un 2,68% de les 769.062 hectàrees en tindríem prou per posar, en un procés que ha de durar 27 anys, el total dels 19.394 MW que diu la Generalitat que faran falta en instal·lacions fotovoltaiques a terra. Voleu dir que farà tan mal a l’agricultura i a la pagesia aquesta ocupació del territori? I vull aclarir que soc el primer en defensar que s’ha de fer de forma ordenada i compensar a qui s’hagi de compensar de la manera adequada. Però sense perdre de vista que no fer els deures no és una opció. Per interès de tots.