Trucar a casa cada dia

Jo em guanyo la vida ensenyant català. No patiu, que no us penso parlar de la meva vida (que és molt poc interessant ) ni tampoc de la meva feina, però necessitava començar així, en aquesta primera persona del singular tan egocèntrica i tan poc elegant perquè m’agradaria explicar una cosa que jo he après fent classe.

No sé si els meus alumnes aprenen gaire de mi, però jo d’ells no paro d’aprendre. He après a saludar i a dir mare en llengües que ni sabia que existien, he après receptes de cuina i he après coses que no soc capaç d’explicar amb paraules. Ensenyo català a gent que acaba d’arribar.

Tinc alumnes de tot arreu, d’Europa, d’Àsia, d’Amèrica (no n’he tingut cap d’Oceania, encara). En tinc molts d’Àfrica: dels països que limiten amb el Mediterrani (Marroc, Algèria) i de la part del continent que anomenem Àfrica subsahariana (perquè dir Àfrica negra és políticament incorrecte), o sigui, de Senegal, de Gàmbia, de Kènia, del Camerun, de Nigèria... La majoria són adults, tenen més de 18 anys, però també he tingut a classe nois (i alguna noia) menors d’edat que acaben d’arribar, algunes vegades amb la família i sovint sols.

No em puc ni imaginar el viatge que han hagut de fer fins arribar aquí aquests xiquets en una edat en què jo encara anava a recollir els meus de les activitats extraescolars, nois que tenen un nom propi que amaguem amb l’etiqueta deshumanitzadora de MENA, una etiqueta que ens serveix per no mirar-los a la cara i preguntar-los el nom (Jo em dic Arga, i tu, com et dius? Jo em dic Idrissa, Babar, Diallo, Peter, Nano, Ibrima...).

El que jo us volia explicar és que els meus alumnes africans truquen a casa cada dia. Ho sé perquè quan a classe aprenem a explicar les activitats quotidianes (esmorzar, dinar, anar a comprar, a dormir, a treballar...) practiquem les expressions de temps. Jo els pregunto, per exemple: «Quan vas a passejar? Quan vas a la biblioteca? Quan estudies català? Quan jugues a futbol?» I ells han de contestar: «Cada dia, sovint, un cop a la setmana, de tant en tant, mai...»

Si la pregunta és «Quan truques per telèfon a casa teva?» la resposta, pràcticament sempre, és «cada dia». Jo no he trucat mai a casa cada dia. Els meus fills, que no viuen aquí, em truquen sovint, però no cada dia.

Una minienquesta ràpida entre les amigues que tenen fills que viuen fora em va donar el mateix resultat. Per què els africans (o com a mínim els que jo conec, els que he tingut a classe) truquen a casa cada dia? Podria ser una pregunta antropològica, d’aquelles que als europeus (jo, per exemple) ens agrada respondre amb hipòtesis sobre diferències culturals que ens fan sentir tan intel·ligents, cosmopolites i inclusius (i que acostumem a elaborar des d’un «nosaltres» el·líptic sobre un «ells» despersonalitzat).

Potser és que ells tenen un sentit de la família més arrelat que els europeus? Potser és que ells s’estimen més les seves mares? Potser és que la seva tradició...? i podria continuar rumiant explicacions si no fos perquè ara ja sé que la raó és molt simple i no cal complicar-se la vida amb elucubracions identitàries, el motiu me’l va explicar un alumne, el Henry (en anglès, perquè ell és de Nigèria, és igbo) quan em va sentir dir «els meus fills no em truquen cada dia» i em devia veure la cara de sorpresa (i, em fa vergonya confessar-ho, també d’enveja). «Arga, per a tu no news is good news. Si no et truquen és que tot està bé, que els teus fills no tenen cap problema. Si ma mare no rep una trucada meva, no dormirà, no menjarà, es desesperarà perquè no sabrà si estic viu o mort».

Així de senzill. Ni diferències culturals ni punyetes. Truquen a casa cada dia perquè les mares sàpiguen que estan vius. Com faria qualsevol per a qui anar a un altre país impliqués jugar-se la vida però ho ha de fer perquè no té cap altra alternativa. Com totes les coses senzilles, quan la saps no pots deixar de pensar-hi.

Miro els mòbils dels alumnes quan m’ensenyen les fotos de la família. «Aquesta és la meva mare. La meva mare es diu Fatumata, Chimamanda, Maimouna, Aixa...» . Quina tragèdia perdre el mòbil i pensar que ta mare està esperant que truquis! Quedar-se sense bateria, sense saldo. Haver de triar entre carregar el mòbil o comprar menjar.

Veig a les notícies els tres homes nigerians que van arribar a Europa travessant l’Atlàntic damunt del timó d’un petroler (11 dies!). Llegeixo que un es diu Henry i que és la segona vegada que fa el viatge. Penso en tots els que no han arribat. Com es deien? Quina llengua parlaven? Com es diu mare en la seva llengua? Com es diuen les seves mares? No puc deixar d’imaginar-les esperant sempre una trucada que no arribarà mai.

Com es deien els vint-i-tres nois que van morir intentant passar la tanca de Nador a Melilla el 24 de juny? Com es diuen (o es deien) els 77 desapareguts? Fixeu-vos que he escrit «van morir»! Amb els negres passa com amb les dones, diem que es moren quan els assassinem o deixem que els assassinin. Hi penso quan sento el Josep Borrell (l’alt representant per a política exterior de la Unió Europea) dient que «Europa és un jardí i la resta del món una jungla i la jungla podria envair el jardí».

Hi penso quan sento el Fernando Grande-Marlaska, el Ministre d’Interior, tirant cadàvers fora, a l’altra línia de la frontera. Això de Black lives matter només funciona en un costat de la frontera, potser és que només importen si voten. Ben mirat, potser si no es pot dir negres i hem de dir subsaharians és perquè no sigui tan evident que les vides negres no importen. Hi penso mentre miro la compareixença del Marlaska.

No puc evitar imaginar-me els mòbils amb què juguen els diputats mentre l’escolten. No sé si serviria de res explicar-los que aquells nois portaven fotos de la família al mòbil i trucaven a casa cada dia, o com a mínim ho intentaven, i que hi deu haver moltes mares (com jo, com les seves, perquè totes les mares ens assemblem) esperant una trucada que ja no arribarà mai. Jo no hi puc deixar de pensar.