‘True Crime’ Realitats criminals

Vivències. Els ‘true crime’ són novel·les sense ficció. Allò que s’hi explica és real. Són un còctel amb crims, policies, jutges, sospitosos, casos no resolts i investigacions periodístiques

21 marzo 2019 13:48 | Actualizado a 21 marzo 2019 13:56
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Jan Stocklassa em va explicar que hi ha informació que no ha publicat al llibre, però no em va voler precisar quina. Va ser en un fugaç intercanvi de paraules en la presentació que va fer a Barcelona de Stieg Larsson.El Llegat.

És un llibre que neix d’una vintena de caixes amb documents, retalls de notícies, entrevistes, guardades en un traster. El propietari és mort i un periodista -Stocklassa- aconsegueix fer-se-les seues.

Hi contenen informació sobre l’homicidi del primer ministre suec Olof Palme, un crim de mitjans dels anys vuitanta. Stocklassa sap que té entre mans el llegat de l’escriptor Stieg Larsson. I a partir d’esta documentació inicia una investigació pròpia per saber qui va cometre l’homicidi. Hi explica les seues hipòtesis però també les del Larsson. 

El director de la Policia Nacional sueca va assabentar-se que havien matat el primer ministre hores després que passés. Primeres suspicàcies en actiu.

El comandament «va decidir tornar-se a ficar al llit i es va quedar a casa per celebrar el seu aniversari» i quan va anar a la Prefectura, la investigació criminal ja havia estat assignada a un altre cos policial. Això em va empènyer a demanar-li a l’Stocklassa que em firmés el llibre, una excusa per preguntar-li què hi havia darrere d’aquell episodi policial sospitós. 

L’autor ha viatjat a Sud-àfrica per fer entrevistes i ha contactat amb hackers i ha olorat de ben a prop l’extrema dreta sueca. I ha sobreviscut, a diferència de la periodista Michelle McNamara. La Michelle es va obsessionar en saber qui era l’agressor sexual i assassí en sèrie que la policia buscava des de mitjans dels anys setanta a Califòrnia. Però ella va morir abans que l’FBI el detingués i abans, també, d’acabar d’escriure el llibre.

Gràcies a unes amistats i a tota la documentació que va deixar, es va poder publicar El asesino sin rostro. Em va semblar un llibre adient per a qui busca veure les diferències entre els cossos policials, la interferència dels mitjans o l’evolució criminal de l’agressor, com selecciona les víctimes, si hi dedica temps o no. També s’hi explica com la Michelle va aconseguint la informació i què pensa dels policies: «mantienen una impasibilidad agradable pero intensa que admiro. He intentado imitarla, pero no me sale».

A Judas, l’Astrid Holleeder ens deixa entrar a casa seua on és l’agressor, que és el seu germà. Narra, sense escarafalls, esta difícil i dominant convivència, que la sotmet tot i no voler-ho. Al principi ja n’anuncia el final, que el va trair, però el camí és ple d’atzavares i hi fa sentir la veu de la seua filla quan li diu: «mamá no quiero tener una asesina por madre». 

De víctima a sospitosa d’homicidi

Recorden la dona -policia- que va passar d’una condició de víctima a ser sospitosa d’homicidi?  El periodista Toni Muñoz, sí. I n’escriu el que sap a Solo tú me tendrás. És el true crime sobre l’homicidi d’un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona (GUB).

Una investigació criminal dels Mossos d’Esquadra que ha portat a presó dos agents de la GUB. «La cúpula policial es alérgica a los escándalos», escriu Muñoz en un llibre sobre un cas que encara no ha arribat a judici. Catalunya té pocs fets delictius greus, però n’hi ha de prou peculiars com per dedicar-los un llibre.

El segrest de la Maria Àngels Feliu

Esta setmana m’han fet arribar Olot. Crònica d’un segrest, l’escriu Jacinto Vicente, que era el secretari judicial del jutjat d’instrucció que va portar el segrest de la Maria Àngels Feliu. No us en puc destacar cap frase perquè en cara no he tingut temps ni de fullejar-lo. 

El 1974 a Reikiavik (Islàndia) va desaparèixer un jove i mesos després un altre home. Ara en diríem dues desaparicions d’àmbit criminal, dos sense cadàver. L’Anthony Adeane va visitar l’illa quaranta anys després per entrevistar els qui havien estat sospitosos d’homicidi i fa un retrat d’aquella Islàndia sense crims, que començava a rebre influències nord-americanes i que fins a l’any 1995 als estrangers només se’ls permetia viure a l’illa si renunciaven als seus cognoms i n’adoptaven un d’acord a la gramàtica islandesa.

És Sombras de Reikiavik que me l’estic llegint, em trobo en aquell punt que vull saber què passa però no vull que acabi. Pendent tinc Laëtitia o la fi dels homes, que me l’han recomanat més de dues vegades.

Però no podria acabar este article sense deixar constància de Los asesinos de la luna, una investigació de David Grann, periodista al The New Yorker. Quina delícia documentada, quina temàtica més ben triada «muchos osage (comunitat índia) habían acabado pensando que las autoridades locales estaban en connivencia con los asesinos».

 

Fàtima Llambrich és nascuda a l’Ametlla de Mar. Autora del llibre ‘Sense Cadàver/Sin Cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat. 

Comentarios
Multimedia Diari