Ucraïna: una nova crisi humanitària que marca les diferències a Europa en qüestions d’asil

Segons l’ACNUR (l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats), més de 4,5 milions de persones han fugit d’Ucraïna i 7,1 milions estan desplaçades dins del país per la situació del conflicte bèl·lic amb Rússia.

S’està produint l’èxode de persones refugiades més ràpid des de la Segona Guerra Mundial, especialment cap a països com Polònia, Romania, Eslovàquia, Hongria o Moldàvia.

Països com Alemanya, República Txeca, Polònia, Itàlia i Espanya esperen una arribada important de persones procedents d’Ucraïna, donat que la comunitat ucraïnesa ja té una presència rellevant prèvia en aquests països.

Segons la Unió Europea, es calcula que el 90% de les arribades està conformat per dones i infants. Aquesta població té més risc de viure situacions de violència i abusos, a través també del tràfic de persones, el contraban i/o l’adopció il·legal.

Arran de l’arribada de milions de persones refugiades procedents d’Ucraïna, la Unió Europea ha activat l’aplicació de la Directiva Europea sobre la concessió de la protecció temporal en cas d’afluència massiva de persones desplaçades del 2001 per primera vegada.

Aquesta directiva permet accedir a la protecció temporal de forma col·lectiva, facilitant la residència a Europa i la garantia de drets que donen accés a l’educació, el treball i la salut, sense l’eterna espera que impliquen els processos de demanda d’asil.

Tot i que aquesta crisi humanitària és una de les més grans que ha viscut Europa en les últimes dècades, no és l’única que ha tingut lloc a Europa des d’inici del segle XXI.

El 2015 va esclatar la crisi humanitària de les persones refugiades procedents de Síria. I anteriorment vam viure l’arribada de persones de l’Afganistan que fugien cap a Europa a causa de la guerra que es vivia al país. Però per què s’ha activat ara l’esmentada directiva permetent l’accés a la protecció temporal a la població procedent d’Ucraïna, en contra de les polítiques migratòries prèvies de la Unió Europea?

Fins ara, les polítiques migratòries de la Unió Europea s’han basat en el control dels fluxos migratoris i de les fronteres i l’externalització d’aquestes fronteres. La frontera del sud d’Europa és un exemple que ha comportat negociacions i acords amb països com el Marroc per impedir l’arribada de persones estrangeres a Europa procedents del sud.

Les dificultats per migrar de forma legal són patents i les dues fórmules legals més freqüents per accedir a Europa són: la migració com a adolescent o jove menor d’edat sol/a i la migració com a demandant d’asil. Així i tot, les dificultats per accedir i viure a Europa són múltiples per a aquestes persones.

Les persones refugiades procedents d’Ucraïna poden circular per Europa sense haver de disposar de visat des del 2017, però la resta de persones migrades no ho pot fer i, per tant, acostuma a accedir a Europa per vies més perilloses, com pot ser a través del mar, tot posant en risc la seva pròpia vida.

A Espanya, en concret, es va produir una reforma del Reglament d’Estrangeria l’any passat per facilitar l’accés a la residència i al mercat de treball a molts joves que havien emigrat sols/es com a menors però que s’havien quedat en una situació d’irregularitat administrativa sobrevinguda per les contradiccions de la pròpia norma i de la seva aplicació.

Així, les persones refugiades procedents de països com Síria, Veneçuela, l’Afganistan, el Sudan del Sud o Myanmar no ho tenen fàcil per obtenir l’asil a Europa, ja que no poden accedir a la protecció temporal que sí que es preveu per a la població procedent d’Ucraïna.

Aquest fet és un exemple de la instrumentalització de les migracions, i de l’asil en concret, per part de les institucions polítiques. S’utilitzen les migracions com a instrument per a la negociació entre països, per qüestions de geoestratègia política que inclouen interessos de caire econòmic.

L’asil està esdevenint també un instrument polític amb relació al conflicte entre Ucraïna i Rússia, pel fet que es considera que la població ucraïnesa forma part d’Europa i Europa necessita defensar-se davant de Rússia.

A més, s’entén que la població ucraïnesa forma part de «nosaltres», de la societat occidental, i que les persones que fugen d’aquesta guerra són més similars a nosaltres pel que fa a costums, normes i valors i, per aquest motiu, mereixen la nostra ajuda i protecció.

D’aquesta forma es donen tres situacions: la constant criminalització de la població migrada que procedeix de països de societats no occidentals; la deshumanització de les persones refugiades procedents de la frontera sud, de Síria i d’altres països no europeus a causa de la instrumentalització de les crisis migratòries; i el racisme institucional i social que afecta les persones migrades segons la seva procedència, ètnia o color de pell.

Les entitats de l’àmbit social que es dediquen a l’acollida de persones migrades i la pròpia administració s’enfronten ara a un canvi en la política migratòria europea ple d’incoherències en termes morals i normatius.

Ho fan, a més, amb el cansament acumulat per l’acompanyament quotidià a persones migrades que viuen situacions dramàtiques i molt complexes, independentment de la seva procedència o color de pell.

I enfrontant-se a un cúmul de complexitats derivades de les múltiples crisis econòmiques viscudes des del 2008. La Unió Europea ha d’abordar antics i nous reptes.

Posicions polítiques més reaccionàries avancen en el vell continent aconseguint vots a costa de discursos alarmants, deshumanitzadors i gratuïts sobre les migracions. Les actuals eleccions a França i els resultats del partit Reagrupament Nacional de Marine Le Pen a la primera volta en són un exemple.

La Unió Europea haurà de decidir com fer front a aquestes posicions i determinar la seva agenda amb relació a les polítiques migratòries a partir de l’actual escenari si realment es vol avançar cap a una Europa basada en els drets humans, la justícia i la igualtat.