El 24 de maig passat es va presentar la segona encíclica del papa Francesc. L’encíclica rep el seu nom de la invocació de Sant Francesc, «Laudato si, mi Signore», del Càntic de les criatures. «Quin tipus de món volem deixar als que ens succeeixin, als infants que ara estan creixent?», és la pregunta que el papa Francesc situa al centre de la seva encíclica.
Quan es llegeix un nou text, quan escoltem un ponent o en assistir a un curs podem tenir la temptació de «mirar cap a enfora», de centrar-nos fora de la nostra àrea d’influència; d’aquesta manera busquem a la proposta idees i punts que poden ser aplicats al nostre veí, a la persona del nostre costat però mai a nosaltres mateixos.
La lectura atenta del text de l’encíclica ens aporta idees concretes d’aplicació –amb un caràcter personal– dirigides a tots i a cadascun de nosaltres. Recullo algunes d’elles des d’una perspectiva particular sense cap intenció de síntesi formal del text; si, en canvi, amb una motivació d’aplicació personal, a la família o en l’educació.
La idea d’inici és la necessitat d’una visió global per analitzar un món global. L’apropament a la cura del món que ens envolta ens dirigeix a un plantejament en profunditat de preguntes com ara: «per a què passem per aquest món?, per a què treballem i lluitem?, per a què ens necessita aquesta terra?»
Al fil d’aquesta idea es desenvolupa un primer eix temàtic sobre l’íntima relació entre els pobres i la fragilitat del planeta. «Si el clima és un bé comú, de tots i per a tots», les conseqüències més greus de la seva alteració recauen en els més pobres; l’accés a l’aigua potable n’és un bon exemple en molts països.
El segon eix és una invitació a buscar altres maneres d’entendre l’economia i el progrés, el valor de cada criatura, la necessitat de debats sincers, la responsabilitat de la política internacional i local. Ens trobem davant un vincle entre els temes ambientals i les qüestions socials. Un vincle que no es pot trencar. «No hi ha dues crisis separades, una d’ambiental i una altra de social, sinó una única i complexa crisi socioambiental».
El Papa no tracta de definir qüestions científiques ni de substituir la política però si demana un debat honest i transparent. Les darreres trobades internacionals sobre el medi ambient són una mostra de la falta de decisió política i d’una resposta insuficient i ineficaç.
Un tercer eix temàtic fa referència al fet que «El paradigma tecnològic tendeix a exercir el seu domini sobre l’economia i la política», domini que impedeix reconèixer que aquest paradigma no garanteix per si mateix el desenvolupament humà integral i la inclusió social.
El quart eix proposa un No a la cultura del descart, un nou estil de vida. El Papa presenta com a fonamentals l’educació i el paper de la família, de l’escola i dels mitjans de comunicació. Un nou estil de vida no dirigit pel consumisme; remarcant la sobrietat. «Mentre més buit està el cor de la persona, més necessita objectes per a comprar, posseir i consumir». Tot plegat un canvi personal que pot exercir una sana pressió sobre el poder polític, econòmic i social i modificar el comportament de les empreses forçant-les a considerar l’impacte ambiental i els models de producció.
Els avenços en aquestes línies d’actuació han estat clars les darreres dècades i sense ser suficients, la sensibilitat ecològica és cada vegada major.
Malgrat que la crua realitat dirigeix les conseqüències sempre de forma més dura cap als més pobres, hi ha motius per l’esperança. La darrera crisi dels refugiats d’aquest estiu és un bon exemple de solidaritat, esperança i mirada global. «Sempre és possible tornar a desenvolupar la capacitat de sortir d’un mateix cap a l’altre».
Tot plegat un raonament per la cura del nostre entorn i per l’ecologia que va més enllà. Una motivació que es presenta no sols com extrínseca –una moda o tendència, perquè ens «vegin»–; ni una motivació solament interna –la satisfacció personal de cuidar la natura–, sinó una motivació transcendent: el valor de la natura per la cura de les persones i, de manera especial, dels més pobres i necessitats.