Uns valors tan necessaris

La societat en els darrers anys, tant en l’àmbit internacional com en el context català, està en un accelerat desordre conceptual, afrontant una situació de canvi continuat i progressiu de valors. Un canvi tan ràpid com probablement no s’havia registrat mai al llarg de la història. La tendència evoluciona cap a un món, cada vegada més emocional i menys racional. Tot això genera l’aparició contínua de nous dogmes; teòriques veritats que s’han de creure i s’han d’assumir obligatòriament sense cap necessitat de demostració, ni d’argumentació. La pregunta és: qui construeix les creences del món? Òbviament no només creences religioses, sinó sobretot creences cíviques... Qui decideix què han de pensar i sentir les altres persones? I qui assumeix la responsabilitat de fer bé o malament aquesta tasca?, què té a veure això amb la democràcia, i el dret de la ciutadania de pensar en llibertat, mentre es compleixin les lleis que regulen i fan possible la convivència?

Una conseqüència de la falta de raonaments per defensar les idees és l’aparició creixent de fenòmens d’intolerància, encara difícils d’avaluar, per a la llibertat i per a la solidaritat.

Problemàtiques socials d’elevada complexitat s’intenten resoldre ràpidament, d’una manera intuïtiva, evitant l’anàlisi i el diagnòstic adequat, el que porta normalment a males solucions i al malbaratament dels recursos, sempre escassos. 
Les societats occidentals viuen pitjor que fa uns anys, però la societat mundial viu millor. Les demandes socials pugen, però estem en un món de frustracions. Cal un esforç per positivar la visió dels ciutadans remarcant les coses que funcionen, les que van bé i no caient en el «No news, good news». 

Necessitem una forta base ètica, i un gran respecte per valors com l’esforç, el treball, la solidaritat i la tolerància. Capacitat d’afrontar els problemes propis i no esperar que ens els vinguin a resoldre. Ser capaços d’ajudar a les persones amb problemes, com fan moltes fundacions. No és una dada menor que les fundacions suposin l’1,5% del valor de l’economia catalana amb més de 82.000 empleats. Només en el sector sanitari, representen una tercera part de l’activitat i una quarta de l’ocupació total. Si a això afegim la importància en l’educació, l’àmbit social, la cultura o la recerca, conclourem que les fundacions poden i juguen un paper decisiu a l’hora de conformar uns valors tan necessaris i, a vegades, tan oblidats, en la nostra societat. Ara, més que mai, em ve aquella frase del president Kennedy: «No et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país». 

Pere A. Fàbregas és president de la Coordinadora Catalana de Fundacions (CCF).