Vivim una senyora crisi d’estat que acabarà en foc d’encenalls

Ens dol la certesa de saber que no hi serem a temps. Quan portem una bona estona criant malves, qui sap si anys i panys, coneixerem per fi la veritat dels nostres temps.

Els historiadors, finalment, es posaran d’acord i els nostres descendents descobriran fil per randa què ha succeït realment en aquests quaranta anys, viscuts en una perpetuada impostura.

La nostra generació se n’anirà d’aquest món reconeixent, amb la boca petita, que ens han pres el pèl i els quartos, només sospitant que, en efecte, la vida és un somni, un guió de comèdia que els poderosos s’encarreguen de redactar amb l’objectiu que els mortals ens l’empassem sense remugar.

L’única frase que avui, quan revisem tot el que és revisable del que hem viscut, reconeixem com a encert és aquella que tranquil·litzava al sistema assegurant que tot quedava lligat i ben lligat.

La transició cap a la democràcia va ser una simple operació cosmètica que permetia la perpetuació de la classe situada al capdavant de l’estat. Eren uns alumnes lampedusians del tot avantatjats, sí. Cafè per a tots a fi de negar les reivindicacions dels territoris històrics venut com una descentralització administrativa progressista i de primer ordre.

Un pas de dictadura a democràcia realitzat sense gaires estralls aparents, sense que fos -ni de bon tros- tan pacífica i ordenada com ens la van vendre i la reposició al tron d’una dinastia borbònica que havia causat estralls en regnats anteriors, que havien acabat fatal per sistema, exacte pagament pels seus excessos de tota mena.

Hem viscut durant dècades convençuts d’una democràcia plena quan només interessava el repartiment alternatiu del bipartidisme i els seus padrins del poder econòmic, dues cares de la mateixa moneda que controlaven altres poders a ple antull, sense separacions de cap mena, només mantenint les aparences, gairebé imperceptibles fins que les tensions les han deixat a la intempèrie quan, en definició que causa pànic, els hem rebatejat com a deep state.

Gent que funciona al seu aire, només al servei d’un mandat que va molt més enllà del que atorguen les votacions populars. I la premsa, un quart poder que ha servit i serveix només per presentar una alienada visió de l’escenari, tendenciosa i allunyada de la realitat, vehicle de transmissió dels corrents d’opinió que més interessen als manaires sense que tenir relació amb la fiscalització, la denúncia, la presentació de fets objectius. 

L’emèrit s’ha fet fonedís i observem, bocabadats, una distorsió de la realitat que arriba a extrems fantasiosos, de gran barra i defensa de baluards francament indefensables. Fins i tot es traeix l’essència dels mots i es barregen conceptes que no s’haurien de mesclar. 

Com a exemple obvi, no és el mateix marxar que fugir, tocar el dos d’Espanya que fer-ho realment d’una justícia suïssa segurament més cega i conseqüent que la patida per aquests indrets, duríssima amb els febles i els dissidents, servil, altre cop, amb aquells que col·loquen jutges a conveniència.

I sempre, de fons, la inacció d’un poble acomodat, qui sap si resignat a creure que la rebel·lió ja no serveix de res, que ens és negada la possibilitat d’expressar la protesta o un simple cop de puny sobre la taula per dignitat. 

A qualsevol país genuïnament democràtic resultaria impensable que sortís el president de tot un govern a llençar pilotes fora, a fer-se l’orni mentre la seva vicepresidenta reconeix que la sortida per cames del presumpte corrupte ha estat pactada. 

Tornem a començar. Segurament, quan es conegui tota la realitat d’aquest règim del 78 ens serà massa tard i els més joves tampoc aprendran la lliçó. En realitat, sí, ha estat un règim que no hauríem de confondre amb democràcia plena, que no va trencar amb dictadures ni amb els lligams que dominaven el canvi, la transició, el relat, l’engany i tantes, tantes addendes afegides. 

Només ens queda la certesa que Espanya és irreformable, però sap actuar en coherència dels seus il·legítims amos i dominadors. Vivim una senyora crisi d’estat que acabarà en foc d’encenalls.