Misericòrdia, la festa familiar de Reus que conjuga la tradició i la modernitat

Les festes de la Mare de Déu de Misericòrdia són la cloenda dels mesos d’estiu o la benvinguda a les setmanes de tardor. Algun any, per aquestes dates, la calor encara suposa una molèstia per als reusencs i reusenques. Aquesta vegada, amb les temperatures moderades, el fet de viure la festa de la patrona ha resultat una experiència del tot agradable. Les comparacions són odioses, sí, però el fet que coincideixi amb Santa Tecla i que tinguem el record llunyà de Sant Pare –amb un màrqueting que la fan atractiva arreu del país– fa que Misericòrdia caigui en el contrast i en el costum –a vegades innecessari- de mirar pel retrovisor.

Misericòrdia es consolida com una celebració més familiar i amable, sense por al col·lapse. De les millors notícies que ens deixen les festes és la consolidació de la Cursa de la Coia. Més de 400 persones van suar tinta en un recorregut que mescla l’esport i l’oci. Els Xiquets de Reus són peça nuclear del teixit associatiu de Reus i són capaços de posar d’acord tota mena d’entitats.

En els dies previs a la festivitat, hi ha projectes nous que, poc a poc, es van refermant. La representació de “Misericòrdia, de Reus al Cel” a la Prioral de Sant Pere. Aquest muntatge escènic que té lloc a la Prioral, executat amb mestratge per l’Orfeó Reusenc, mobilitza una vuitantena de persones des del 2017. Per segon any consecutiu, la Palma acull el Revers, un festival de música independent i alternativa. A més, la festa té la litúrgia necessària per fer-la singular, com el Rosari de Torxes. Quin moment tan frapant, amb el passeig Misericòrida a les fosques. Aquell pont entre la tradició i la modernitat. D’altres que s’han confirmat són els vermuts, que ja formen part de l’imaginari festiu. El Ball de Cercolets, per exemple, un altre any ha omplert fins dalt la plaça de la Farinera.

S’han programat més de 150 actes, que no són pocs. Per als joves, el cap de setmana anterior és sinònim de música. A la plaça de la Llibertat s’hi van programar concerts –que no són de primera línia–, però que van entusiasmar la parròquia juvenil, molt temptada de creuar la T-11 per anar a l’extens programa de Santa Tecla. Hi ha reusencs que, gairebé d’amagat, se’n van anar a donar tombs per la Part Alta. Tan se val. Què més metropolità que això. Mentre no arriba el 25, la ciutat va bategant, poc a poc, al ritme de la festa. El seguici petit sempre és un cant a l’esperança. Aquest contagi festiu que viuen els petits és l’alè del futur.

Les garrofes sempre es juguen el 25 de setembre. Misericòrdia té l’avantatge de ser una celebració més familiar a l’entorn del Santuari. Qui més qui menys pots aparcar o fer el passeig a peu fins al que abans eren els afores. La descentralització de la festa dona un respir al centre de la ciutat. La plaça del Santuari, tot i omplir-se, és diàfana i permet el gaudi sense por a que el trepitgin. Més a prop o més lluny de l’acció. Que cadascú triï. Enguany la concatenació d’actes va desesperar a part dels concentrats. Els Xiquets van fer dos intents desmuntats de 4 de 8, cosa que va retardar els moments clau. Alguns xiulets es van sentir mentre els Diables preparaven la seva espectacular carretillada dels diables.

Misericòrdia, com Sant Pere, encara també reptes. És cert que mobilitza i té convençuda part de la ciutat. El fet és que la ciutat -com totes les de la seva envergadura- ha canviat la composició demogràfica de forma accelerada en les darreres dècades. Milers de persones s’han incorporat al cens i la festa pot ser una eina per a la inclusió. Picar la porta a tots els nous col·lectius de ciutadans ha de ser una prioritat. Que se sentin tan de Reus com qualsevol altre.