La fotografia icònica de la Guerra Civil que amaga una història de repressió a Reus

Aquest dijous fa vuitanta-set anys des que les tropes franquistes van entrar a Reus, el 15 de gener de 1939. L’operació s’emmarcava dins l’ofensiva final del bàndol franquista a Catalunya, iniciada després de la caiguda del front de l’Ebre, un mes abans. L’Ajuntament republicà va ser dissolt i qualsevol persona vinculada institucionalment a la República va ser depurada. Es van produir detencions massives de persones considerades desafectes al nou règim, des de veïns denunciats fins a militants polítics i sindicals. La capital del Baix Camp va quedar integrada en el circuit repressiu dels consells de guerra celebrats a Tarragona, amb judicis sumaríssims, ràpids i sense garanties. Alguns dels encausats van ser condemnats a mort; d’altres van ser empresonats en calabossos, dependències improvisades o presons. Una d’aquestes persones empresonades a Reus va ser l’aleshores guàrdia d’assalt tortosí Francisco Lorente Andreu. El seu nét, Daniel Lorente, n’ha recuperat la memòria.

Francisco Lorente és, de fet, un dels rostres d’una de les fotografies més icòniques de la Guerra Civil. La descoberta va arribar gairebé per atzar. L’any 2005, el seu nét -nascut a Guadalajara- va ingressar al cos de la Policia Nacional. Durant una estada familiar a Tortosa, un comentari de la seva tieta va fer emergir un passat fins aleshores desconegut: «Policia com el teu avi». Ni tan sols el seu pare, fill de Francisco Lorente, n’era conscient.

Amant de la història, Daniel Lorente es va documentar i va confirmar que el seu avi havia estat guàrdia d’assalt a Barcelona durant la Segona República. Mentre observava imatges de l’aixecament militar del 19 de juliol de 1936, el seu pare va identificar sobtadament Francisco Lorente en una fotografia presa per Agustí Centelles. Es tracta de la imatge emblemàtica en què tres guàrdies d’assalt es protegeixen rere un cavall mort, utilitzat com a barricada. «L’havíem vist moltes vegades, però mai no havíem sabut que aquell era ell», explica Lorente. El seu avi és el que apareix al centre de la fotografia; el del primer pla és Mariano Vitini, mentre que el tercer encara no ha pogut ser identificat.

Una identificació tardana però documentada

Segons relata, un estudi morfològic de la Policia Científica de Guadalajara va ratificar amb una probabilitat del 98% que el rostre de la imatge corresponia a Francisco Lorente. La documentació recuperada permet seguir amb precisió la repressió que va patir Francisco Lorente i il·lustra part de la repressió franquista a Reus, on van ser empresonades persones procedents d’arreu de l’Estat. Lorente va ser arrestat a Tortosa -després de la caiguda del Front- i jutjat en un consell de guerra sumaríssim celebrat a Tarragona, el 4 d’agost de 1939. Després de passar tres mesos en un calabós de Tarragona, va ser traslladat a una presó de Reus, tot i que la documentació oficial no concreta a quin centre penitenciari va ser internat.

Els arxius sí que deixen constància que Francisco Lorente va sortir en llibertat condicional l’any 1941 i que la seva condemna va quedar definitivament extingida per indult el 1946. Com tants altres represaliats, va sobreviure en un context de por i estigmatització. «Estava condemnat per ser roig», explica el seu nét. Per subsistir, va acabar treballant com a xofer per a famílies benestants del règim, entre elles la del marquès de Santa Coloma. Abans de la guerra, també havia prestat servei com a xofer a càrrecs republicans.

«Les cicatrius encara perduren. Per avançar com a país cal recuperar la memòria, posar nom i veu als qui van patir la repressió

Daniel Lorente descriu el seu avi com «una persona d’honor». Segons explica, hauria arribat a salvar companys que estaven a punt de ser executats, acusats de col·laborar amb el bàndol nacional. «Tot i així, li feien netejar la sang dels assassinats», recorda Daniel, i l’agutzil li advertia que l’endemà li tocaria a ell.

La repressió no va afectar només Francisco Lorente. Dos dels seus germans van morir a la Batalla de l’Ebre, i un tercer va passar cinc anys deportat al camp nazi de Mauthausen. La seva esposa, Ana, es va exiliar a França amb els seus dos fills. Paco, el fill gran i pare de Daniel, va sobreviure, però Ángel va emmalaltir i va morir a l’exili, a conseqüència de la fam i les dures condicions del trajecte. Més endavant, Francisco Lorente i la seva dona es van separar i el pare de Daniel va quedar a càrrec dels seus tiets.

Una oportunitat immillorable

«Les cicatrius encara perduren. Per avançar com a país cal recuperar la memòria, posar nom i veu als qui van patir la repressió, perquè això no torni a passar», defensa Daniel Lorente. Les recerques històriques han pogut identificar, fins ara, 32 persones executades amb residència a Reus, però la manca de proves materials continua limitant l’abast de la repressió. En aquest escenari, la prospecció tècnica del pou industrial del Pich Aguilera podria, si se’n confirma l’existència d’una fossa comuna, obrir la porta a la identificació i dignificació de les víctimes.