Anna Franch: 'El cafè és l'ingredient que es beu, se sent i es pinta'

- Quan va començar a pintar amb cafè?

- A finals del 2015, aproximadament. I va ser gràcies al meu professor d’il·lustració de l’escola Bau, en Conrad Roset. Ell em va animar a sortir de la meva zona de confort i vaig començar a experimentar amb tècniques noves. De sobte, se’m va ocórrer pintar amb cafè, perquè és la meva beguda predilecta i bé, ara puc demanar un cafè i puc pintar amb ell com puc beure-me’l. Abans havia pintat amb tintes seques, com ara tinta xinesa, aquarel·les, acrílics... Pintar amb cafè era una idea esbojarrada, però el cafè és l’ingredient que es beu, se sent i es pinta.

- Amb aquesta tècnica tan original, creu que es pot diferenciar de la resta d’artistes?

- Ser artista avui dia és complicat. Primer de tot, perquè les oportunitats de feina són complicades i estem molt poc valorats. Hi ha gent que no aprecia l’art com una feina seriosa. Això ha marcat molt el caràcter dels artistes. El que noto entre els meus companys de professió és una gran manca d’autoestima i autovaloració, que més enllà de néixer del mateix creador, es propicia més aviat pel rebuig de la gent que no crea. A la vegada, també trobo que hi ha molta gent que aquesta fase ja la té superada i tira cap endavant.

- La intenció és fer-se un segell...

- Evidentment, i la rebuda de la gent està sent molt positiva. Em donen consells i moltes forces. Ara tinc edat de tastar-ho tot. Molta gent diu que la meva obra és molt autobiogràfica, perquè el personatge que hi surt s’assembla molt a mi. És molt curiós, m’acostumen a relacionar amb tot el que dibuixo, però no he pretès mai. Suposo que d’alguna manera, inconscientment, surto molt reflectida en tot el que creo, i no ho puc evitar, perquè és una pintura molt personal i aboco molt de mi.

- En la creació que va mostrar a l’Absis, hi va recrear Reus...

- Ho havia de fer, és la meva ciutat i me l’estimo molt. A més, per a aquest tipus de feina, sempre et demanen un factor local. A més, crec que el cafè té un factor social molt important. En les feines que he fet, he intentat retratar la cultura de la ciutat on estava amb elements concrets. En una col·laboració que vaig fer a Barcelona, per exemple, vaig fer el seu skyline .

- El dia de la inauguració d’aquesta mostra, la gent la va poder veure en plena acció...

- És gairebé un espectacle i, curiosament, molta gent em pregunta si em poso nerviosa. I la veritat és que no, no tinc res a amagar. Diria que m’agrada veure que la gent em miri i m’anima molt. Més enllà de tenir por a fer-ho malament, agafo totes les bones vibracions que em dóna aquell moment d’expectació.

- Per què a l’Absis i no un altre lloc?

- Vaig treballar aquí, i és com la meva segona casa. No sé fins a quin dia es podrà veure el meu art fet amb cafè, encara no ho tinc decidit. Pel moment, estarà a la cafeteria.

- Perfecte. Amb les xarxes també té un bon camp per visibilitzar-se...

- Sí, l’art en general ha tingut una mena d’esclat molt positiu que s’ha d’aprofitar. Crec que per fer-me visible ho tinc més fàcil jo que no pas ho van tenir els meus pares.

- Pot viure de l’art?

- Sí, i crec que he tingut la sort d’haver fet dues disciplines que són germanes, com ho són el disseny i la il·lustració. La multidisciplinarietat és el futur, trobo que és un punt a favor per als joves d’avui en dia, perquè mai ens tanquem cap porta. Si trobo sortides en el camp editorial, diré que sí; i, si trobo feines relacionades, no dubtaré en agafar-les. Les feines més profitoses per a mi, sens dubte, són les que barregen disciplines diferents. Això sempre ens fa créixer.