Arquitectura hostil a la plaça de la Ferradura

Desconec si la plaça de la Ferradura –oficialment plaça Comte de Reus– deu el seu nom popular al bar que des de fa mig segle exhibeix una gran ferradura al voltant de la porta d’entrada, o el bar va adoptar un nom preexistent de l’indret. La tradició popular dóna veracitat a la primera tesi i el cert és que el bar-restaurant data de la mateixa època en què pren forma la plaça, quan a partir dels anys seixanta comença a urbanitzar-se aquella zona que antigament ocupaven uns horts anomenats de Simó.

La plaça de la Ferradura torna a estar d’actualitat perquè l’Ajuntament ha aprovat de forma inicial el projecte per reformar-la i reconvertir-la simplement en rotonda, funció que de fet ja exerceix com a punt de confluència de cinc carrers. Però el veritable objectiu de suprimir la plaça té a veure amb qüestions de seguretat i convivència, en un barri on aquests problemes són recurrents. La voluntat, obertament reconeguda, és eliminar-la com a lloc de trobada i erradicar-hi la presència de persones. «És un punt on es concentra gent en hores de descans del veïnat i, com que està rodejada d’edificis, el soroll provoca moltes molèsties», s’argumenta des del Consistori.

Així les coses, la solució serà enderrocar la plaça actual, construir una nova rotonda, modificar les voreres perimetrals i canviar l’enllumenat i l’enjardinament, de forma que al nou espai no hi tinguin cabuda els vianants.

És el que es coneix com a arquitectura hostil o arquitectura anti persona: els espais públics es dissenyen o s’alteren per evitar la utilització indeguda, l’incivisme, la presència de col·lectius molestos, l’estada de persones sense sostre...

Són conceptes si més no preocupants, que ens aboquen a debats complexos sobre l’ús de l’espai públic, la seguretat ciutadana, la segregació envers determinades persones o la missió de l’arquitectura i l’urbanisme, en un context de greu crisi econòmica i vertiginosos canvis socials.

Urbanisme defensiu

Més enllà de definicions i tendències, aquesta pràctica no és nova. L’urbanisme defensiu ja fa molts anys que habita entre nosaltres. Quan es va convertir en zona de vianants el carrer de la Sardana –el principal dels que desemboquen a la plaça de la Ferradura– i la canalla hi jugava a futbol, aviat van sorgir queixes per les pilotades i topades que patien els veïns. El disseny actual del carrer és hereu d’aquelles reclamacions.

I quan la inseguretat va envair la zona, les reixes van tancar l’accés als portals ubicats als corredors interiors que comuniquen amb els carrers col·laterals, per tal que només hi puguin passar els residents. En altres barris amb passadissos que travessaven els blocs, com el Niloga, la solució va ser tapiar-los completament.

L’arquitectura pot ajudar a mitigar situacions conflictives, però no resoldrà els problemes socials que les originen. El que si li correspon és vetllar pel millor aprofitament dels espais públics i ponderar si té sentit que no puguin ser utilitzats per la ciutadania.

Al que difícilment contribuirà aquest urbanisme antipersona és a revertir la desertització comercial de la plaça i del seu entorn, que s’ha accelerat amb els estralls provocats per la pandèmia. Molts dels establiments de tota la vida i molts dels regentats per nouvinguts, que ocupaven bona part dels locals del barri, estan tancats. Fins i tot l’emblemàtic bar de la Ferradura té les persianes abaixades.