Reus Reus, en 10 edificis del segle XX

Centre de Lectura de Reus, la casa canviant o la rehabilitació adaptativa

Miquel Domingo Rodriguez és arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), Màster en Gestió de la Ciutat i Urbanisme, regidor de Territori i Urbanisme de l’Ajuntament de Reus (2011-2015). Actualment treballa en diferents àmbits del Planejament, la Gestió Urbanística i el Territori, i de l’Arquitectura.

Miquel Domingo Rodriguez

Whatsapp
Façana de l’edifici del Centre de Lectura de Reus, des del carrer Major. foto: Alba Mariné

Façana de l’edifici del Centre de Lectura de Reus, des del carrer Major. foto: Alba Mariné

M és enllà de la titularitat o la utilització que s’hi fes, l’edifici del Centre de Lectura és un contenidor canviant, adaptatiu en el temps a les necessitats dels seus usuaris. Poques vegades un immoble ha transformat tant el seu interior segons les necessitats dels seus usuaris com aquest, que si bé es va construir  inicialment com a «residència de rics», els marquesos de Tamarit, després seu del Círculo Mercantil, des de fa més de cent anys és la Casa del Centre de Lectura, una entitat activa, viva, rica d’idees i la seva seu va adaptant-se als temps, als nous requeriments que se li exigeixen de forma admirable.

Biblioteca del Centre de Lectura. foto: josep Maria Tuset/Fons del Centre

Suposo que a banda del tarannà de l’entitat, alguna cosa tindran a veure els seus tècnics (i els seus constructors) encarregats del projecte i de les reformes que tota adaptació-rehabilitació com cal, precisa. I si molt diverses són les intervencions fetes, molts són els seus tècnics que les van projectar, arquitectes, enginyers, decoradors. Que jo recordi, a banda de membres de les diferents Juntes de l’entitat que s’implicaren, des que l’edifici és utilitzat pel Centre (com llogaters primer i des de 1916 en propietat, gràcies a la donació de l’Evarist Fàbregas i Pàmies) no menys de 12 tècnics hi han deixat constància del seu bon ofici. 

L’escalinata principal del Centre de Lectura. foto: ‘Pragma’ cedida pel fons del centre

De tots ells, la petjada formal més important, profunda i reconeguda pels seus predecessors és sens dubte la d’en Josep Simó i Bofarull (1889-1966), és també la més llarga en el temps i en els moments més incerts de la història de l’entitat, però el cert és que les intervencions posteriors han sabut conservar i posar en valor com a gran patrimoni de l’entitat, juntament amb el seu gran fons bibliogràfic. Val a dir que a la imatge actual de l’accés i l’entorn del Bartrina es fa evident la intervenció, també, de l’Anton Pàmies. En qualsevol cas, és innecessari intentar descriure aquí la distribució i el programa de les dependències vinculades al Centre o a les seves reformes; en tot cas si és d’interès, hi ha publicacions del mateix Centre de Lectura (diversos autors) i externes, com la publicació de la col·lecció Del modernisme al noucentisme (diversos autors per Pragma edicions) que ho expliquen molt bé.

El Teatre Bartrina és una deles peces destacades de l’edifici del Centre. FOTO: josep Maria Tuset/Fons del Centre

Lluny de la discussió sobre l’entitat pròpia del noucentisme com a estil arquitectònic, com a model cultural o de tendència, el cert és que des de la primera intervenció d’en Josep Simó la petjada és profunda, radical, diferent del que s’havia fet fins llavors a la ciutat en edificació de serveis a les persones de caràcter públic. Si més no, i és de justícia, deixar constància de la casa Gasull, edifici d’ús privat, no públic, on Lluís Domènech i Montaner, gran representant del moviment modernista a casa nostra, ja apuntava un canvi d’estil en el seu llenguatge arquitectònic, sens dubte amb influències generacionals per part del seu fill Pere Domènech.

Tanmateix, no es podria entendre la història del Centre de Lectura sense el gran mecenes i impulsor Evarist Fàbregas i Pàmies (que a més de la compra i donació de l’edifici costejava les despeses de les obres) i la seva relació amb en Josep Simó (que en la seva primera intervenció renuncia als seus honoraris), tàndem que va aportar una altra obra important en el ric patrimoni arquitectònic noucentista de la ciutat com és la casa Fàbregas, al Raval de Santa Anna. A més, Josep Simó projectà altres edificis significatius a Reus: l’Institut de Puericultura al carrer Ample, les oficines de la casa Sabater al carrer de Josep A.Clavé, l’Hotel Europa al Raval de Santa Anna, a més de diverses intervencions en altres poblacions com Salou o Barcelona. Cal destacar la intervenció urbanística entorn de les instal·lacions del Reus Deportiu i l’antic camp de futbol, desenvolupat parcialment, on si bé ja no queden gaires traces de l’original en les instal·lacions del club, sí que ens dona l’oportunitat d’observar la concepció de l’entorn pensada amb cases unifamiliars, de les que va arribar a realitzar-ne alguna, encara dempeus i on el seu llenguatge arquitectònic ja evoluciona cap a altres concepcions més properes al racionalisme.

Imatge antiga del Concurs de Roses a la Sala Fortuny. foto: fons del centre de lectura

El Centre de Lectura de Reus, com a entitat cultural o com immoble de serveis culturals, no es pot entendre separadament del Teatre Bartrina i molt menys amb les intervencions d’en Josep Simó que, a banda de rehabilitar, renovar i ampliar, relligà totes les instal·lacions existents donant-li una uniformitat global i formal que integra totes les dependències existents fins llavors. Simó reforma i decora l’antic teatre, projectat el 1904 pel Francesc Batlle (ocupant part del jardí del casal antic dels marquesos), en el que avui és el Teatre Bartrina (1916-1920), amb la col·laboració de l’escenògraf barceloní Josep Rocarol i Faura.

També sota la seva direcció, i entre el 1916 i 1921, es reforma la Biblioteca, s’amplia l’edifici cap al carrer de l’Abadia, es treballa profundament en l’antiga sala de ball del Círcol, ara la Sala Fortuny d’exposicions, i es renova la façana principal en un estil renaixentista molt ornamental, amb la col·laboració de l’escultor Francesc Garcia. Igualment s’encarrega de les obres de reconstrucció fetes arran de les destrosses produïdes pel bombardeig de 1937 i el 1948, de les obres de consolidació, després de 10 anys de tancament de l’edifici.

Aspecte que presentava antigament l’entrada a l’edifici del Centre de Lectura. Foto: fons del centre de lectura

El 1949 redacta el projecte d’ampliació de la biblioteca que s’inaugurà el 1952 essent aquesta la seva última intervenció coneguda. La gran majoria d’aquestes intervencions són encara plausibles i evidents en l’actualitat, després de 100 anys de la majoria d’elles i tot això després de moltes altres reformes que han sabut reconèixer i posar en valor la gran aportació que arquitecte i edifici han palesat en aquest viatge en el temps i en l’adaptació als nous requeriments de qui l’utilitza.

Temas

Comentarios

Lea También