D'avellanes i preus impossibles

Aparquem la tovallola. Guardem el kit de platja i piscina. La maleta torna a ser al seu armari, esperant nou destí. Fa dies que hem tornat a la feina i l’olor a rutina ja s’ha instal·lat de nou a les nostres vides. És una clatellada de realitat. Tot i que també s’agraeix. Almenys jo ho veig així. La calor ja no és tan forta i es pot respirar una mica. Ara toca dedicar més temps a la terra. I navegar a contracorrent, un altre any, en un sector agrari que viu  ple de contratemps.

De joveneta esgotava els estius al poble. És el que he fet pràcticament tota la vida. Ara les coses han canviat. Reconec que no hi vaig massa. Tinc poc temps, treballo caps de setmana i tot plegat no m’ho posa fàcil. Però a Pradell és on més noto aquest canvi. Tanca la piscina, els carrers es van buidant de gent i surten els tractors. Els anys passen, però això encara és així. Després de l’estiu toca anar a l’avellana. I a veremar, i a l’ametlla. Però em quedo amb l’avellana. Aquells dies en què pagesos i famílies senceres fan pinya per tirar endavant una collita que cada vegada és més complicat mantenir en peu. 

Moltes famílies han abandonat les terres. Han fet números i no els compensa

Canvies la piscina pel tractor. Treus la roba del tros. La gorra que et protegirà de les enganxades de les branques. Els guants. I les vambes velles. Tots a una, intentem arrencar la temporada, això sí, amb la incertesa de sempre. Ho pagaran una mica bé aquesta vegada? Per on ens tocarà el rebre enguany?
Cada dilluns, com sempre, estem pendents del preu. Per què són tan baixos? Com a mínim fa tres setmanes que no surt. Sense cotització, diuen. I així dilluns rere dilluns. L’agost atura fins i tot això. Arrenquem temporada i desvetllem la incògnita: 1,50. Ja ho deien que baixaria... La incomprensió s’instal·la entre aquells que s’hi dediquen i entre els que ho mantenen gairebé per amor a l’art, o millor dit, per un tema sentimental. Cada vegada hi ha més gent que fa números i veu que no surten. Moltes famílies ho han anat abandonant. No compensa. 

Camps que abans lluïen plens d’avellaners ara, insípids, estan vestits de males herbes, amb una capa que poc a poc va eclipsant el que el seu dia va ser una finca plena d’activitat. Els avellaners queden amagats enmig de la nova flora que ha emergit per falta de manteniment. Però  no per falta de voluntat. Simplement és que fa massa anys que ho posen difícil. I hi ha qui ha dit prou. Qui no pot més. També qui ho compagina amb una altra feina, i aprofita les vacances per cuidar els conreus que tanta suor han costat als seus avantpassats. 

Finques que abans lluïen plenes d'avellaners ara es vesteixen de males herbes

Crisi econòmica? La crisi de la fruita seca. Aquesta sí que fa anys que dura. Molts més. Després la gent lamenta l’abandonament de terres. Que les finques, deixades de la mà de Déu, es van embrutant. I que tot plegat suposa cada vegada un major risc d’incendis. Un perill que va en augment tenint en compte que aquí plou poc. Després, acusacions. Els propietaris haurien de tenir les finques ben netes. Sí, d’acord. Però no és fàcil. No ho és gens, i menys encara si, insisteixo, els números no surten.

Haver de dependre de si plou o no, de la calor i del temps, tampoc és fàcil. Els preus no ajuden. Ni el mercat. I si li sumem les subvencions? On són les poques ajudes que hi havia? Moltes s’han esfumat. Han desaparegut. Sembla que tothom s’hagi confabulat per dificultar les coses als pagesos.

Ser pagès és dur. I fer de pagès, també. Depens de tants agents externs, que els qui s’hi dediquen reconeixen que esgota. Però és un sector ple de valents. Hi ha joves que s’arrisquen, que intenten mantenir-ho, diversifiquen el negoci i intenten donar la volta a un món que els ho posa difícil. També hi ha valents no tan joves. Que aguanten com campions. Tots plegats intenten fer girar la truita. Alguns comercialitzen directament els seus productes. Altres continuen com sempre, però es renoven, miren d’innovar, canviar sistemes i adaptar-se als nous temps. Jornades com Benvinguts a Pagès ajuden a posar-ho en valor. A donar-ho a conèixer entre la ciutadania. Una bona pensada. I una manera de dir: «Som aquí». L’avellana lluita. Intenta aguantar el tipus. I deixar clar que encara té alguna cosa a dir.