El bombardeig de Casa Navàs

Amb motiu de la inauguració del capcer de Casa Navàs, el dilluns 13 de juliol va tenir lloc una conferència a dos veus, de l’etnòleg Salvador Palomar i de l’historiador Ezequiel Cort, als baixos de la guapa del Mercadal. En primer lloc, hem de saber que l’aviació durant la Guerra Civil es va fer servir d’una manera sistemàtica. A Reus van ser avions alemanys i italians, eren els Sttugart i Savoia S79,  que venien del port de Tarragona. A l’actual plaça de la Llibertat, el 21.01.1938 i a l’estació del Nord/la Vella i el 23.01.1938 a la plaça de Sant Joan van caure bombes. Entorn dels terrenys dels Reus Esportiu, també van caure 23 bombes, cadascuna a vint metres de distància. Reus es va caracteritzar amb la seva defensa passiva amb la construcció de molts refugis, com el que hi havia a l’antiga Casa Alimbau (el meu pare va ser apoderat d’aquesta empresa de fruits secs), després Alabart, actual La Patacada. La xarxa era molt potent, hi havia galeries molt àmplies, subterrànies des de gairebé la plaça del Mercadal a la de Prim; galeries amb volta  com les de La Patacada, de la plaça de la Llibertat.  

Palomar ens va dir que des d’aquí també s’atacava, existia una defensa activa, amb els avions republicans Moska, que tenien diversos objectius: 1. Mantenir obert un front a la rereguarda; 2. Destruir construccions, indústries i fonts d’energia; 3. Escampar el terror i desmoralitzar a la població civil. Els punts estratègics eren: 1. L’aeròdrom de Reus, l’any 1937, era un hangar pels russos; 2. La plaça de la Llibertat on hi havia la caserna, al ‘Picadero’; 3. Escola del Treball, fàbrica dels xatos; 4. Ca l’Espinós, carretera de Castellvell, fàbrica de material de guerra; 5. Cal Bescós, fàbrica de conserves que proporciona menjar pels soldats; 6. Fàbrica del gas, ens queda la seva xemeneia (carrer del Gas); 7. Les estacions la Nova i la Vella, que van rebre molts atacs.

Més de dues-centes persones van col·laborar en la construcció de les galeries, eren grups de resistència col·lectiva. Un altre fet important que hem de saber és que més d’un centenar de refugis varen ser construïts per dones. Els seus homes estaven al front. Tothom podia entrar, ja que estaven assenyalats. L’arquitecte Josep Simó Bofarull era el cap de la defensa passiva. Aquest arquitecte, que vivia a l’habitatge on estaven les oficines de Ca l’Alimbau (el magatzem estava al passeig Prim) va projectar el Centre de Lectura/1916-1921, el Teatre Bartrina/1918, la Casa Fàbregas, després Busquests/1920, l’Institut de Puericultura/1917), les oficines de Casa Sabater/1918-1919, també el Mas Figueres/1920, a les Borges del Camp.

Els morts reusencs van ser pocs comparats amb altres poblacions. Mentre durava la guerra es veien cues per comprar el pa, que es refeien després dels sons de la sirena d’alarma. El malviure era una angoixa quotidiana dels ciutadans reusencs. Quatre mil operaris refugiats visqueren aquells dies a la ciutat i tenien un poder adquisitiu notable. El vint-i-sis de març de 1938 va ser el dia que va caure la bomba molt a prop de Casa Navàs. A la plaça Mercadal el refugi tenia nou metres de profunditat, quan  la majoria tenien sols sis metres. 

Ezequiel Gort ens va descriure que no se sap amb certesa on va caure la bomba, que val malmetre les cases Navàs i Pedrol. Va descriure diverses possibilitats: 1. Entre les Cases Navàs i Pedrol; 2. Va caure a la plaça i l’ona explosiva va ser vertical i de forma cònica, amb el vèrtex a sota i 3. Com que les bombes tenien el seu pes no podien caure directament des del cel, perquè s’haguessin enfonsat els pisos més baixos. Crec que des de la propietat s’hauria d’encarregar una pericial balística per anar a la recerca i saber què va passar realment, amb la bomba que va enfonsar dues plantes de Cal Pedrol i va malmetre la torre i el capcer del frontispici de Casa Navàs.

Tot plegat passava a la segona ciutat de Catalunya en el primer terç del segle XX, que va significar un mínim de 214 víctimes mortals pels bombardejos. La memòria no es pot perdre mai i si és històrica encara menys.