Els Reixos ja no porten salut

El 2016 els Reixos van ser generosos amb els reusencs, tot i que el regal no va arribar fins a la primavera. Malgrat ser un fenomen arxiconegut, no deixa de sorprendre com el futbol pot arribar a influir en el dia a dia i l’estat d’ànim de les persones i de les ciutats. L’ascens del Reus ens ha transportat a una dimensió futbolística desconeguda, de la que mai havíem tingut ocasió de gaudir.

Segurament només els qui van viure l’època daurada de l’hoquei havien experimentat sensacions similars. Tot i que l’impacte del futbol, i més avui amb la universalització del seu consum, no és comparable amb cap altre esport, cal recordar que el ressò d’aquelles fites també va ser enorme en un país on els equips i les disciplines que podien presumir de triomfs internacionals es comptaven amb els dits d’una mà.

La ciutat de l’hoquei s’ha girat cap al futbol? Aquesta és una disjuntiva tan recurrent com enganyosa perquè el futbol sempre ha tingut un abast molt més ampli i perquè parlem de coses que no són oposades, sinó complementàries. L’esclat de l’hoquei va produir-se perquè el Ploms i el Reus Deportiu van aconseguir proclamar-se campions d’Espanya poc després de l’arribada d’aquest esport a ambdós clubs i això va generar afició, rivalitat i grans fornades de jugadors, que van culminar amb les Copes d’Europa del Reus Deportiu.

La força de l’èxit i el poder de convocatòria dels triomfs serveixen per explicar allò, com també el que estem vivint ara amb el futbol. Només cal desitjar que la dinàmica generada tingui continuïtat. Sense perdre de vista l’hoquei, on hi ha equip per tornar a donar alegries.

Per contra, l’Hospital i la política sanitària les van passar magres el 2016 i ho continuaran tenint feixuc el 2017, com ja hem comprovat només començar l’any quan l’arribada de la grip ha tensat fins al límit les urgències i les hospitalitzacions.

Per desgràcia, aquest és un problema que va molt més enllà dels maldecaps específics de Sagesa o de l’Hospital de Sant Joan. El cas Innova i la complexa digestió de la posada en marxa del nou hospital han fet que poséssim el focus sobre la titularitat i la gestió de la sanitat pública reusenca, però el problema de fons és molt més global, com també ho ha evidenciat l’epidèmia de grip. I en aquest escenari, el joc dels disbarats en què s’ha convertit la política sanitària catalana no invita a l’optimisme.

Tenint en compte que el conseller Comín va optar pel silenci mentre el brot d’enterovirus sembrava el pànic a les escoles, va presentar un fantasmagòric nou hospital per a Tarragona que ni és nou, ni té projecte ni té pressupost, i va anunciar que havia fet una oferta per comprar l’Hospital General de Catalunya sense que els propietaris en sabessin res, se’m fa difícil pensar que de la Generalitat en surti cap solució per als problemes de l’Hospital, que haurà de seguir convivint amb les retallades i les angúnies pressupostàries –com tots– amb l’afegitó de les incògnites que planen sobre el seu model de gestió i el seu futur.

Allò de conformar-se que els Reixos ens portin salut té més sentit que mai, tot i que no sembla que n’hagin portat gaire.

La Capitalitat Cultural del 2017 és un element que podria engrescar-nos l’existència el 2017, però el contingut i la programació encara estan per concretar i el coordinador de l’esdeveniment ha plegat sis mesos després del seu fitxatge. Veurem.