Els directors de 'Fràgils': 'Com a documentalistes fem que la desigualtat es vegi'

El 2005 i 2006 van filmar el naixement i el primer any de vida de quatre nenes de quatre continents en situació de pobresa extrema. 10 anys després, tornen a relatar la seva situació. Què segueix igual i què ha canviat?
Deu anys donen molta perspectiva. No volem fer un spoiler del documental, però avancem que curiosament cada història ens ha portat per camins diferents. Uns sembla que se n’estan sortint i d’altres no. Hi ha situacions per a l’esperança i d’altres per a la desesperació. 

Què no oblidareu mai?
El que no s’oblida mai, i que et sorprèn sempre, és la capacitat de totes aquestes famílies de tirar endavant, de somriure malgrat totes les adversitats. La sensació que, per molt malament que estigui la situació, sempre hi ha esperança.

Què podem fer per lluitar contra aquesta fragilitat?
Hi ha diversos nivells. El personal amb el dia a dia, la relació amb l’altre i la projecció de la feina... Això depèn de cadascú com s’hi vulgui implicar. En referència a què pot fer el món, és difícil de dir. La nostra feina com a documentalistes, en aquest cas, és fer que la desigualtat i la pobresa es vegin i s’entenguin els problemes. A partir d’aquí, trobar les fórmules, les polítiques adients per intentar revertir la situació. El primer pas per canviar la dinàmica d’una família pobra, per exemple, és l’accés a l’educació, que els nens puguin estar escolaritzats el màxim de temps possible. Això facilita que no es quedin atrapats en un cercle de pobresa i puguin tenir oportunitats de pujar, com a mínim, un esglaó.

El pas del temps juga a favor o en contra en el documental?
Com a relat, com a història, el pas del temps sempre és un gran valor. Nosaltres els anys 2005 i 2006 vam generar el nostre propi arxiu, vam documentar el naixement i primer any de vida de quatre nenes de quatre continents. Això ens permet tenir unes imatges úniques i, sobretot, ens permet tenir una complicitat amb les famílies i un vincle personal amb cada història. Un luxe documental.
D’altra banda, nosaltres som més grans i els ossos es ressenten a l’hora de dormir a terra si s’escau... També ha estat complexa la direcció a tres bandes, deu anys després, per donar forma i contingut al relat.

Hi ha esperança per a aquestes famílies?
L’esperança hi ha de ser. En totes les històries que expliquem, per molt dures que siguin, sempre hi volem veure i transmetre l’esperança d’un món millor, que les coses poden canviar. Intentem que acabin amb un missatge optimista.