Ibon Martín: «El Priorat seria un escenari de novel·la negra meravellós»

La primera novel·la d’Ibon Martín (Donosti, 1976) va ser El valle sin nombre, després de la qual van arribar els crims del far, una sèrie de quatre llibres inspirats en el thriller nòrdic. Ara captiva amb La danza de los tulipanes (Plaza & Janés), que manté el lector sense alè fins a l’última pàgina. La seva inspiració és el País Basc, però també els paisatges de Mont-roig, lloc on va començar a escriure.

En ‘La danza de los tulipanes’ no acaba de deixar la Leire.
Començo una mica des de zero però sí que és veritat que deixo la Leire i agafo un personatge dels anteriors, Ane Cestero i el converteixo en protagonista de forma que qui em venia llegint d’abans, tampoc no senti que comença de zero, però alhora, el lector que arrenqui ara, amb aquest llibre, no trobarà res a faltar.

Dones investigadores, fortes i transgressores.
Normals i policies. Tenim per una banda a Ane Cestero que és jove i poc ortodoxa a l’hora de fer les coses. I per l’altra la Julia, que és tot el contrari, més tranquil·la i empàtica. Crec que són dones d’avui en dia, molt normals.

Normals com les situacions i els comentaris que han de suportar a vegades?
Això, de fet, té un punt de denúncia de la novel·la. Un home no aguantaria mai segons quin tipus de preguntes, però a una dona sí que se li fan sobre la maternitat, per exemple. És una pressió social que recau sempre en elles. O fins i tot, Ane Cestero ha d’aguantar que se li posi una mica en dubte la seva professionalitat, per què ha arribat tan amunt? En un home, normalment, es pressuposa que si ha arribat dalt, és per mèrits propis. Em sembla molt injust i d’alguna forma ho he volgut reflectir. Tinc una filla de cinc anys i la meva il·lusió és que quan ella comenci a treballar, no hagi d’aguantar aquest tipus de situacions. Que el món hagi canviat una mica més.

Per què decideix omplir de cadàvers una reserva de la biosfera com Urdaibai?
Precisament per un contrast molt fort. Tota la zona és un estuari de 12 quilòmetres de llargada, súper bonic, amb petits poblets i molt d’encant. Podríem comparar-lo amb el Priorat, que a mi personalment m’entusiasma. Seria un escenari de novel·la negra meravellós.

Un escenari idíl·lic on de sobte hi ha un assassí o assassina.
A més a més molt pertorbador, que va deixant tulipes vermelles a les seves víctimes. Trenca tot el paisatge i a mi m’agrada molt jugar amb aquest contrast que es produeix.

Quanta força té encara la mitologia basca?
Molta. Està molt present, sobretot als peus de les muntanyes i a més a més, en els últims anys s’està recuperant molt. I és una diferència que trobo amb Catalunya, que m’agrada molt així com la seva cultura, però trobo a faltar això. Jo vaig al Priorat i estic a aquests petits poblets i a la costa i sí que hi ha moltes històries, de pirates, de bandolers i llegendes, però em falta aquest punt de la mitologia que tenim els bascos.

Ens visita sovint?
La meva parella és de Mont-roig i passem una part important de l’any allà. I de fet, el meu primer llibre el vaig començar a escriure a Mont-roig, per nostàlgia.

Del País Basc?
De la meva terra. Estava molt a gust, però necessitava una mica mantenir les arrels y vaig començar a escriure una història que després es va convertir en un llibre, però que en principi ho vaig fer com un joc. Vaig pensar, ja que no estic al País Basc, m’invento una història allà.

Un llibre molt basc, per cert, amb l’Arguiñano a la tele fins i tot.
Per mi això és molt important. A  l’hora d’escriure, primer, escric a la vora del mar, a Mont-roig. Me’n vaig a la Pixerota i em passo hores i hores escrivint. I després sempre hi ha un moment al matí en què m’agrada anar a bars o a cafeteries i escriure allí perquè agafo les històries de la gent i les trasllado als llibres. Per això a La danza de los tulipanes hi ha moltes escenes a bars. Trec els policies de la comissaria i xerren mentre prenen un cafè. Són coses que faig jo i que després faig fer als meus protagonistes.

La premsa, a totes les novel·les negres, s’ha de portar tan malament amb la policia?
Crec que té un punt de veritat. Jo he estudiat periodisme i m’estimo molt la professió però els policies necessiten tranquil·litat per treballar i els periodistes volen saber ja, perquè la gent vol saber. Portat una mica a l’extrem, el personatge d’Aimar Berasarte, que és capaç del que sigui per aconseguir la notícia. I també hi ha d’això. Per sort, n’hi ha molt pocs, però existeixen. 

Farà rutes com a les altres novel·les?
És una cosa que m’entusiasma perquè els lectors ho agraeixen molt i jo també. Quan fas les excursions pels escenaris primer tens el premi de conèixer els teus lectors, saps què aprecien i què no. I d’altra banda, veus les seves expressions quan es troben a Urbaibai. Sí. Ho farem. Al febrer o al març, quan comenci a millorar una mica el temps.