L’Institut Pere Mata: del 1896 al 2066

La mirada ganxeta. La institució compleix enguany el 125è aniversari de la seva fundació, una històrica efemèride que es contraposa amb la particular visió que en fa el llibre ‘Diario de un cabezota’ sobre com seria d’aquí a quatre dècades   

Francesc Gras

Whatsapp
Francesc Gras

Francesc Gras

Un dels vincles que uneix Marià Fortuny amb Reus és la plaça Pintor Fortuny, coneguda com la del Condesito. Cal recordar una cosa que, amb els anys, s’ha anat oblidant: Fortuny no és la persona de l’estàtua de bronze, sinó que aquesta és una representació d’Il Contino, nom d’un dels seus quadres. 

M’he pres la llicència de citar un petit fragment de la presentació que vaig fer dels Guardons de la Ciutat 2012. Aquell any celebràvem el 175è aniversari del naixement de l’il·lustre reusenc. Per això vaig utilitzar la seva vida i obra com a fil conductor de l’entrega dels guardons a les entitats. Mesos més tard vindria un reconeixement molt més transcendental amb l’exposició ‘Fortuny, el Mite’, al Museu de Reus. Una mostra brillant que va portar a la ciutat de nou La vicaria.

Tots aquests records m’han vingut a la ment arran de l’anunci de l’estrena del documental Fortuny. La muerte del pintor, obra d’Emiliano Cano Díaz. Organitzat per la Fundació Gresol i El Círcol, s’han establert dues sessions pels dies 26 i 27 de gener al Teatre Fortuny. La segona d’elles és gratuïta per a tota la ciutadania. 

En una línia similar, aquest 2021 que ha començat amb tan mal peu per la maleïda covid també serà especial en efemèrides. En aquest cas, referent a una de les joies modernistes de la ciutat. I és que enguany es compleixen 125 anys de la fundació de l’Institut Pere Mata. Un centre creat amb la finalitat d’atendre a les persones amb problemes de salut mental. Així mateix ho recull el llibre Institut Pere Mata. Cent anys d’història, de Josep Poca Gaya, que situa l’inici el 1896 i amb l’obertura definitiva del centre quatre anys després. 

Imatge d’arxiu de la façana de l’Institut Pere Mata. FOTO: Alfredo González

Obra de Lluís Domènech i Montaner, el majestuós conjunt arquitectònic està declarat per la Generalitat com a Bé Cultural d’Interès Nacional i recull totes les virtuts del Modernisme al llarg de les diferents estances. Destacar, sobretot, el Pavelló dels Distingits. 

Dalí, Prim i la Cori

El que m’ha portat a navegar en la història de la institució ha estat la lectura del llibre Diario de un viejo cabezota (Reus, 2066), de Pablo Martín Sánchez. En format dietari postapocalíptic, aquest autor reusenc ens situa en un futur llunyà després de passar per tres Referèndums, 40 anys de processisme i una Tercera Guerra Mundial que deriva en un virus mortífer que quasi acaba amb la població mundial. Evidentment, les similituds amb els temps actuals són evidents, encara que el mateix Pablo Martín explica que va escriure el llibre abans del coronavirus. 
Però el més rellevant és que l’acció gira al voltant del Pere Mata. Un centre que l’any 2066 segueix en peu, encara que com a fortalesa d’un grup persones que es resisteixen a morir. L’autor reusenc dona gran quantitat de detalls del Pere Mata, de la seva història i la dels seus impulsors, descriu els pavellons, la seva torre, l’estètica modernista i mostra els plànols de l’institut i de totes les seves dependències. 

Però l’escriptor no es queda només aquí. Al llarg de l’obra aporta incomptables referències a la ciutat a través d’un paisatge que s’ha convertit en decrèpit i sense vida. Parla de l’antic Palace i dels Ploms, però també d’autèntics RTVs. Apareix el llibre De Prim a Plim, d’en Josep Baiges; referències a Fortuny, a Gabriel Ferrater i a la Cori de l’Ariel Santamaria. Fins i tot, recull l’article de la conferència del pintor Salvador Dalí on va pronunciar aquella cèlebre sentència de què «[...]hi ha gent que sense ser de Reus, quasi ho sembla». 

Temas

Comentarios

Lea También