La persistència de la gent gran de Reus: un any dels Avis i Àvies per la Llibertat

El que va començar com una protesta simbòlica ha esdevingut un acte de persistència. Els Avis i Àvies per la Llibertat fa un any que es manifesten cada dia per reclamar l’alliberament dels ex Consellers de la Generalitat i dels presidents d’Òmnium Cultural i l’ANC, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.

Plogui o sota el bat de sol, fagi fred i vent o una xafogor asfixiant, centenars de persones fan tres toms a la plaça del Mercadal cada dia – exceptuant festius i diumenges – i després, davant l’Ajuntament o, si la solana no ho permet, davant la façana sud de la plaça, canten els Segadors i entonen crits de “llibertat, presos polítics!” a l’uníson. 

És cert que la protesta varia cada dia, tan en nombre d’assistents com en organització, fins al punt que s’hi han sumat consellers del nou govern català i personalitats com la germana de Carles Puigdemont, i fins i tot la movilització s’ha traslladat a d’altres punts del territori, com a Cambrils o a Montserrat. Però també és cert que hi ha alguns rostres fixos a la mobilització. Un d’ells és Josep Lluís Maduell, que sovint és l’encarregat de dur les pancartes que presideixen la protesta. «Hi serem mentre ells siguin a la presó i a l’exili», assegura. Du una bufanda groga, que passeja a tot hora pel carrer, i també una gorra, amb un dibuix dels avis i àvies. 

Una altra incondicional de totes les mobilitzacions és la Maria Asens. Assegura que «quedar-se a casa no serveix de res» i que «jo no tornaré a casa fins que no hi tornin ells». La Maria té 87 anys, però desprèn la vitalitat i la força d’una jovencella. Aixeca el puny i reclama «la independència de Catalunya». 

Ells són només un parell d’exemples dels 170 avis i àvies que, de mitjana, es manifesten cada dia a la plaça del Mercadal. Segons asseguren des del col·lectiu, tenen registrades les dades d’assistents de tots els dies. El passat dissabte, coincidint amb l’aniversari de la proclamació de la república per part del Parlament de Catalunya, es van congregar 1.500 persones. En d’altres fites assenyalades, s’han arribat a manifestar 400, 500 o fins i tot 600 persones.  

Els inicis

La protesta dels Avis i Àvies per la Llibertat es va gestar ara fa un any. Un grup de Whatsapp va començar a acumular persones de la tercera edat, que s’hi anaven afegint mica en mica. Com si d’un reclutament es tractés, els avis i àvies anaven sumant adeptes i es va decidir traslladar la seva indignació, pel que passava als carrers del país i per les detencions i els empresonaments, a la plaça del Mercadal. La fórmula escollida va ser la manifestació pacífica, inspirada en les ‘Madres de Mayo’ argentines, que, amb mocadors al cap, reclamaven respostes sobre els seus fills desapareguts durant la dictadura. En el cas de Reus, el motiu que es va decidir implementar va ser un mocador groc. Un mocador, que al llarg dels dies s’ha transformat en bufanda feta amb ganxet, gorres, samarretes, pins i fins i tot bosses. Tot sempre de color groc. 

Una de les impulsores de tot plegat va ser Àngels Ollé, pedagoga, escriptora i que va ser portaveu del Pacte Nacional pel Dret a Decidir a Reus. Ella va copsar una protesta similar que es va fera Mollet del Vallès el 5 de novembre del 2017 i va començar a recollir suports per fer quelcom similar a Reus. 

La primera mobilització va ser el 7 de novembre del 2017, i va congregar 16 persones, la majoria dones, que ja lluïen els motius grocs. Els primers dies de mobilització dels Avis i Àvies per la Llibertat ja es va veure que el col·lectiu creixeria, i que ho faria de forma exponencial. En tres dies ja eren una cinquantena, i el boca orella va anar convertint la manifestació de les 12 del migdia en una cita ineludible. 

Des de pràcticament el primer dia que es llancen proclames exigint la llibertat les polítics empresonats, i no va ser fins al cap d’unes protestes que es va incorporar el fet de cantar els Segadors. Coia Anguera assegura que, malgrat que hi ha opinions de tot tipus, la mobilització no és per reclamar la independència de Catalunya, sinó per deixar constància de «la injústica de la situació dels ex Consellers i el Jordi Sánchez i el Jordi Cuixart: «ens manifestem per visibilitzar-ho». Amb tot, alguns dels avis i àvies no amaguen el seu tarannà marcadament independentista. 

Més endavant, explica Josep Sierra, un altre dels avis que van mobilitzar el col·lectiu als seus inicis, «es va decidir ampliar les mobilitzacions al dissabte, perquè pogués venir tothom qui vulgués. També aquelles persones que, durant la setmana, tenen ocupacions laborals i professionals i no poden anar la plaça del Mercadal». Sierra assegura que durant els primers dies les mobilitzacions van ser tranquil·les, però que la cosa es va truncar amb la prohibició per part de la Junta Electoral Provincial de Tarragona, que els va impedir de manifestar-se normalment. «Vam aconseguir saltar la prohibició de forma enginyosa», diu, «no podíem evitar que al gent vestís de groc i que es trobés al Mercadal per parlar». 

La indignació per la prohibició de la Junta Electoral Provincial de Tarragona es va traduir en una protesta per la defensa dels drets humans. De fet, el cas va ser traslladar a les Nacions Unides pel Síndic de Greuges. Josep Sierra, que ara està desmarcat del col·lectiu, assegura que s’ha perdut la sobrietat i solemnitat del principi. «Els tres tombs es feien en silenci. El que està passant és molt greu i volíem transmetre respecte pels presos». Ara, assegura, molts dels qui van a les mobilitzacions «acaben xerrant amb el veí» sense miraments. Tot plegat ho atribueix a una «normalització» de la situació. Alerta, però, que caldrà mantenir la mobilització molt temps, i que cal replantejar-la: «Els Avis i Àvies van néixer per manifestar-se durant unes setmanes, després per uns mesos, i ara ja porten un any. I els que hi estaran, si la cosa no canvia», assegura. 

Amb tot, els manifestants coincideixen en que «hi ha molta gent de fora de Reus que ens coneix i que saben el que fem i perquè ho fem. Això és motiu d’orgull», diu la Pepita. «Ja ho tenim tot fet, no tenim por, i de la mateixa manera que vam córrer davant els grisos durant la dictadura, ara ens manifestarem fins que faci falta», diu Josep Lluís Maduell. «Que la gent no se n’oblidi del que passa», afegeix la Coia Anguera.