«L’art obre la ment, més enllà dels estereotips»

Els seus pares van ser els fundadors de l’espai l’any 1973 i ella va agafar l’any 1992 el relleu de la seva mare al capdavant de la direcció, consolidant-lo com un punt de trobada entre artistes i públics diversos

22 mayo 2021 05:40 | Actualizado a 22 mayo 2021 09:35
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

La seva passió pel món de l’art ve de família.

Els meus pares van obrir la galeria l’any 1973, és a dir, d’aquí a dos anys Anquin’s celebrarà el cinquantè aniversari. Aleshores, jo tenia nou anys i sempre vaig viure a casa l’ambient de les inauguracions, les visites als tallers dels artistes... Tot i que inicialment vaig enfocar-me professionalment cap a una altra direcció, al final vaig decantar-me pel món de l’art. D’altra banda, la mort inesperada de la meva mare l’any 1992 va ser el detonant per no deixar perdre la feina que ella havia fet durant tants anys.

D’aquest gairebé mig segle de trajectòria, què en destaca?

És molt difícil destacar un moment, però penso que la galeria d’art Anquin’s esdevé un espai de referència i un punt de trobada, tant d’artistes com de públics diferents. En aquest sentit, hem contribuït a descobrir artistes diversos a molta gent, a més d’incentivar el món cultural i artístic a la província.

De fet, la galeria va néixer amb la vocació de promoure l’art més enllà de Reus.

Sí. Els meus pares, des del primer instant, van enfocar la galeria a presentar artistes i exposicions de tot arreu, és a dir, no només locals, sinó també d’altres indrets i portar-los fins a la ciutat. Això ho van aconseguir. Durant 30 anys es van organitzar els Salons de Maig que eren una gran cita anual de l’art a Reus.

Quina ha sigut, doncs, la seva aportació durant tots aquests anys?

El món de l’art ha evolucionat moltíssim en els últims anys, per això crec que la meva aportació ha estat internacionalitzar la galeria. Tinc una experiència de quinze anys participant en fires internacionals, sobretot a Europa, fins on he portat el nom de la galeria i els artistes amb els quals treballo.

Quina és l’última en la qual ha participat?

A conseqüència de la pandèmia, va ser l’any passat a Los Ángeles.

Quines oportunitats se’ls obre als creadors el fet que exporti els seus noms i obres a tot el món a través de les fires?

És una gran ocasió d’obrir-se al món i que la seva obra pugui ser coneguda en tots aquests llocs. A més, se’ls dóna una projecció de cara als col·leccionistes, així com altres galeries europees. De fet, col·laboro amb galeries alemanyes que exposen obres dels meus artistes. Així mateix, aquesta projecció també ajuda a la galeria a ampliar l’àmbit potencial d’amants de l’art interessats a comprar.

Com s’ha beneficiat de tota aquesta feina amb la pandè-mia?

Encara que presencialment no pugui assistir a fires, la feina prèvia amb la internacionalització i la digitalització, m’ha ajudat molt a seguir treballant i a mantenir el contacte amb artistes i clients.

La pandèmia a accelerat la venda d’obres per internet.

Sí. Ha sigut un impuls increïble i durant tota la pandèmia he seguit treballant en línia. Després, també he fet xerrades en directe amb els artistes a través de les xarxes socials, el que ens ha ajudat a arribar al públic d’una altra manera. Les eines digitals tenen molt de recorregut per donar visibilitat a la galeria i al món de l’art.

Per als amants de l’art, què és primer: el descobriment de l’artista o de la galeria?

Les persones que no coneixen l’Anquin’s em troben a partir de buscar a l’artista. Però penso que, al final, la relació entre l’artista i una galeria és de col·laboració mútua.

Per a una artista, exposar en una galeria apropa més la seva obra al públic que si ho fes en un museu?

Crec que la galeria és el primer pas, és a dir, és molt difícil que l’obra d’una artista vagi directament a un museu. Hi ha d’haver aquest pas previ, que fem les galeries, de presentació al públic, i un cop consolidada la seva trajectòria, potser es podrà veure en un museu.

Amb artistes com el Didier Lourenço la col·laboració té una salut de ferro.

Sí, la seva exposició ha estat un èxit. És un artista molt creatiu i la seva obra connecta amb un públic divers, tant local com internacional. Realment, les galeries tenim una pedrera d’artistes habituals amb els quals, de forma continuada, organitzem exposicions. Paral·lelament, també intentes incorporar artistes nous a través d’exposicions col·lectives, és a dir, la idea és seguir la trajectòria dels artistes i treballar amb ells de forma continuada.

Com és el procés de descobrir nous talents?

Hi ha diverses maneres i cada galeria té la seva. Des de l’Anquin’s busquem artistes que aportin originalitat. Els pots trobar en una fira o una altra galeria, o a vegades són els mateixos artistes que es proposen entre ells. Anys endarrere organitzàvem concursos biennals de Pintura Jove i seguíem la trajectòria dels guanyadors per després incorporar-los a la galeria.

Quina personalitat té l’Anquin’s?

Després de tants anys, la galeria s’ha centrat en pintura i escultura d’artistes actuals espanyols –tan emergents com amb una trajectòria consolidada–, tot i que també hem fet incursions en altres llenguatges artístics com la fotografia. Pel que fa a l’estil dels pintors, n’hi ha amb una figuració colorista fins a obres abstractes. Per exemple, l’exposició actual del Carlos Díaz mostra una pintura realista centrada en la llum i en elements urbans.

Estem massa obsessionats a etiquetar-ho tot?

Sí. Precisament, crec que l’art obre la ment, més enllà dels estereotips, és a dir, ofereix noves possibilitats i visions.

Quin pes hi té l’estètica i quin el missatge que es transmet?

De vegades l’art conceptual, que és només intel·lectual i no se centra tant en la part estètica, costa de ser acceptat pel públic. El que busco a la galeria és l’equilibri entre l’estètica i el contingut, és a dir, busco obres que estableixin una comunicació amb el públic. En aquest sentit, un exemple és la mostra de fotografia que vam tenir de la Marta Fàbregas i una altra va ser la de l’escultora Teresa Riba amb un clar contingut feminista.

Encara hi ha cert respecte a entrar a una galeria d’art?

Aquesta situació està canviant. De fet, des del Gremi de Galeries d’Art de Catalunya, del qual formo part, tenim molt d’interès a trencar aquesta barrera. D’altra banda, a través de l’Ajuntament de Reus, la iniciativa Passaport Cultural que s’impulsa a les escoles, invita a les famílies a visitar la galeria, el que és una molt bona experiència per a tots. Està clar que les galeries hem de vendre per seguir endavant, però som espais d’entrada lliure i estem obertes a tothom.

Quin desig té per a la celebració dels 50 anys de la galeria?

Estic preparant una programació interessant i m’agradaria poder fer una celebració amb els artistes i la participació de la ciutat, i que a la vegada fos un homenatge als meus pares, fundadors de la galeria.

Comentarios
Multimedia Diari