'L´entrenador no és invisible'

«Vaig acabar sent entrenador de futbol sala gairebé per casualitat, pels amics de l’institut. Avui dia, no saps com pots trobar la teva afició a la vida», explica Sergi Cabré. El també comptable és natural de Riudecols, però es descriu com a un reusenc d’adopció, ja que hi porta vivint una pila d’anys. Als 15 anys, Cabré ja donava lliçons. «Vaig començar amb Futbol 11 durant molts anys. Més endavant, uns amics van crear un equip de futbol sala a Botarell i em van proposar fer d’entrenador», recorda. Va començar de forma distesa i s’hi va enganxar, ja que van mirar de professionalitzar-se. «A partir d’aquí, vaig combinar ambdues tasques, però va arribar un punt en què el club de futbol sala on era no em va permetre combinar-ho», continua. Va haver de decidir i es va adonar que el futbol sala era la seva principal motivació. D’això ja fa uns 7 anys aproximadament. «Prefereixo entrenar a sèniors, en comptes de futbol base formatiu. Crec que la implicació de l’entrenador en el cas del futbol sala augmenta. Ell pot decidir més en un partit pel que fa a canvis, plantejament del partit, etc. En l’aspecte personal, crec que em motiva molt més, perquè em fa estar molt més alerta i pendent», justifica Cabré.

El també seleccionador juvenil de Tarragona femení, explica que va estar 6 anys al Club de Botarell de futbol sala, una temporada en la qual «l’equip va pujar fins a la Divisió d’Honor. Tres anys en els quals vaig patir molt». Temps després, va deixar l’equip i va començar a entrenar el juvenil del mateix club. «Vam guanyar la Lliga i l’any següent vaig tornar a agafar el primer equip, que havia baixat de categoria, i vam tornar a pujar».


‘Canviar és bo’
En l’actualitat, Cabré es troba entrenant a Castellvell l’equip femení i el sènior. Preguntat sobre l’experiència amb les jugadores, ho resumeix fàcilment. «El seu joc és diferent alhora que espectacular. Per a mi, en matèria de futbol sala, amb l’equip femení és amb qui he après més últimament», detalla. I és que segons remarca, era un equip totalment nou, començava de zero i «he vist que són molt sacrificades i agraïdes. Respecten molt el que tu els dius com a entrenador. Sempre que ho justifiquis».

Un món completament diferent comparat amb el de tipologia masculina, on «et trobes jugadors que, en el moment en què els dius què han de fer, comencen a improvisar. Són més físics. Elles potser són més psicològiques». La figura de l’entrenador, segons l’expert, és decisiva. «Han de creure en tu. Per a un entrenador, canviar d’equip és bo. Fins i tot, esdevé una necessitat per als jugadors, perquè això sempre els motivarà i els farà estar desperts, atents», defensa el monitor de futbol sala i futbol.

Afegeix, a més, que «estem sempre a les situacions bones i dolentes. L’entrenador no és invisible, ha d’apostar pel desenvolupament de l’equip i donar la cara en les situacions més complexes. Ha de valer per això».